Una vergonya

Ara que s’acaba el mundial de futbol celebrat a Qatar, tornaré a dir-ho: un espectacle immoral que, gestat amb la corrupció i l’explotació criminal de les persones que van construir els estadis, és una vergonya de la humanitat. Potser l’únic gest de dignitat en aquest mundial és el dels jugadors iranians que no van cantar l’himne del seu país abans del primer partit, que van disputar contra Anglaterra i van perdre-hi per 6 a 2. Ho van fer en solidaritat amb la revolta de les dones iranianes (i també de molts homes) arran de la mort de Jina Amini després de ser arrestada per la policia perquè no duia el vel tal com dicta la llei islàmica. Amenaçades les seves famílies i ells mateixos pel règim iranià, els futbolistes que juguen a altres països no han tornat a l’Iran. Un dels que ho va fer, Amir Nasr-Adadani, ha sigut condemnat a ser executat públicament a la forca pels seus actes “d’enemistat amb Déu”: una manera de referir-se a la seva implicació amb les protestes a l’Iran. Les Associacions de Futbolistes Professionals s’han limitat a demanar que no s’executi la sentència quan aquesta hauria de ser un motiu per abandonar un mundial que no ho hauria d’haver tingut lloc; la festa, però, continuarà fins a la final.

Les notícies sobre els últims partits han ocupat més espai mediàtic que la revelació d’una trama corrupta dins del mateix Parlament Europeu que ha acceptat suborns i ha blanquejat diners a la vegada que netejava la imatge de l’emirat proclamant fins i tot la dignitat de les condicions laborals en la construcció d’uns estadis en què van morir sis mil persones. Tanmateix, no és cosa només d’uns eurodiputats: la majoria de les empreses implicades en aquest negoci criminal són europees.