El príncep i la corista

La besàvia paterna del príncep Enric va inten­tar ven­dre un fer­mall de safirs, de quan era prin­cesa, perquè no tan­ques­sin un orfe­nat a Ate­nes. Va ser després que Alícia de Bat­ten­berg, mare de Felip d’Edim­burg, fos inter­nada en un sana­tori ale­many, diagnos­ti­cada d’esqui­zofrènia –Freud la va sot­me­tre a radi­a­ci­ons als ova­ris– i obli­dada per un marit absent ins­tal·lat a Mon­te­carlo amb l’amant de torn. Alícia va fugir del mani­comi i de la tor­tura i en la fe i en l’altru­isme va tro­bar la llum. Durant la Segona Guerra Mun­dial va aju­dar els jueus de Salònica. El seu bes­net Enric es va dis­fres­sar de nazi. És un dels errors que reco­neix en el docu­men­tal de Net­flix en què els ducs de Sus­sex dei­xen clar que la seva filan­tro­pia és impol·luta i que la culpa és dels altres: la premsa sen­sa­ci­o­na­lista per asset­ja­ment, la soci­e­tat per racista, i els Wind­sor, per freds i dis­tants. Un paràsit depèn d’una altra espècie per sobre­viure i és el que fan prínceps i duques­ses. Enric i Meg­han només volien abraçar nens a Sud-àfrica i cui­nar cuscús amb les immi­grants de New­ham. La soli­da­ri­tat llu­eix més quan les càmeres enfo­quen el món mul­ti­co­lor que tu vols ense­nyar. Per man­te­nir-se com a paràsit, ano­ma­lia social, el pri­vi­le­giat no ho ha de sem­blar. Tam­poc cal posar-se l’hàbit aus­ter i gris de la besàvia Alice, però sí la seva huma­ni­tat. Perquè Net­flix paga la festa i nosal­tres les cris­pe­tes.