Afrontar contrarietats

Les con­tra­ri­e­tats són un do perquè arri­ben sense espe­rar, sense haver-les desit­jat, sense con­sulta prèvia. És un do amarg, perquè no són ben rebu­des, ni anhe­la­des amb el cor i, de fet, per poc que poguéssim, les esqui­varíem, però quan arri­ben no es poden espan­tar, ni fer veure que no hi són. Les con­tra­ri­e­tats són gratuïtes, encara que, a vol­tes, són con­seqüència del pròpia manera de viure.

No tot el que és nega­tiu és obra de l’atzar i de la neces­si­tat. Hi ha estils de vida que gene­ren adver­si­tats de tota mena, tant en l’ordre de la salut com de la vida social. La sole­dat, per exem­ple, és una con­tra­ri­e­tat, quan no és espe­rada, ni desit­jada, però molt sovint, pot ser la con­seqüència d’una manera de viure i de rela­ci­o­nar-se amb els altres. La malal­tia no és bus­cada, ni ben rebuda, però molt habi­tu­al­ment és con­seqüència dels mals hàbits ali­men­ta­ris, dels mals estils de vida. És difícil ado­nar-se que l’adver­si­tat és un do. D’entrada no és pla­ent, ni cer­cada. La pri­mera reacció enfront de la con­tra­ri­e­tat és la revolta, la indig­nació, fins i tot, la des­es­pe­ració. De vega­des, aquesta pri­mera fase s’allarga molt en el temps i ens buida de for­ces cre­a­ti­ves per plan­tar-hi cara.

L’adver­si­tat arriba sense avís i ens com­plica l’existència. Voldríem evi­tar-la, desit­jaríem poder-la esqui­var, però quan fa acte de presència en el propi iti­ne­rari, no hi ha altra remei que afron­tar-la. És un obs­ta­cle, però també és do, perquè és una ocasió per créixer, esti­mu­lar la intel·ligència, afi­nar la ima­gi­nació, apro­fun­dir en els pro­pis recur­sos per­so­nals. Com escriure Sèneca: “La cala­mi­tat és una avi­nen­tesa per al valor.”

Els savis de l’anti­gor ens ense­nyen a des­co­brir el cos­tat edu­ca­tiu de les con­tra­ri­e­tats, allò que en podem apren­dre. Ovidi, per exem­ple, afirma que “sovint els mals mouen l’enginy” i Horaci diu que “l’adver­si­tat sol reve­lar el talent, la pros­pe­ri­tat el sol ama­gar”. Men­tre tot va bé, men­tre tot ocorre tal com havíem pla­ni­fi­cat, no cal esforçar-se, ni afi­lar l’enginy, però quan les con­tra­ri­e­tats arri­ben i tot el que estava pen­sat, cal­cu­lat i esti­pu­lat és desen­dreça, no tenim altre remei que tre­ba­llar el sen­tit crític i poten­ciar la ima­gi­nació. La con­tra­ri­e­tat es con­ver­teix, ales­ho­res en una ocasió, en un pre­text per desen­vo­lu­par habi­li­tats ama­ga­des, recur­sos que hi eren, ama­gats dins de l’estoig del propi ésser.

No és pos­si­ble rea­lit­zar un qua­dre com­plet de les con­tra­ri­e­tats del viure, perquè la vida és molt més rica i com­plexa que qual­se­vol esquema men­tal. Hi ha, això sí, con­tra­ri­e­tats de grans dimen­si­ons que, en lloc de poten­ciar l’enginy i la ima­gi­nació, para­lit­zen la ment i satu­ren el sen­tit crític. Hi ha, en canvi, peti­tes con­tra­ri­e­tats que cata­lit­zen la intel·ligència perquè es par­teix de la base que és pos­si­ble fer-hi front i vèncer-les. Les con­tra­ri­e­tats, peti­tes o grans, són una ocasió per fer pinya, per asso­ciar-se, per bus­car com­pli­ci­tats en l’entorn i esta­blir ponts de con­tacte.

Les con­tra­ri­e­tats són, al cap­da­vall, la sal de la vida, la prin­ci­pal força de movi­ment. Quan el vent bufa de cara, cal córrer amb més potència per man­te­nir el mateix ritme. No desit­gem que bufi, però quan ho fa, for­cem més els pro­pis recur­sos i, con­següent­ment, asso­lim uns nivells d’excel·lència molt supe­ri­ors. Qui venç les con­tra­ri­e­tats aug­menta a la vegada la seva estima per­so­nal i la con­fiança que té dipo­si­tada en si mateix.

El fracàs és una con­tra­ri­e­tat no espe­rada, quel­com que entrava dins del camp de les pro­ba­bi­li­tats, però quan arriba, frus­tra i amar­gueja l’existència. El fracàs no és ben rebut, però degu­da­ment dige­rit pot arri­bar a ser la clau de futurs èxits per­so­nals. En aquest sen­tit, el fracàs, tot i com­por­tar una greu crisi, és, tal vegada, l’ocasió per a una nova renai­xença, per a una mirada més fina i una acció més pre­cisa. El fracàs ense­nya a qui és capaç de ser humil i reconèixer la seva res­pon­sa­bi­li­tat en l’error.

La malal­tia és una con­tra­ri­e­tat que pot ense­nyar pro­fun­des lliçons no sola­ment al qui la pateix, sinó també als que acom­pa­nyen el malalt. Ningú no desitja estar malalt, ni patir les con­seqüències de la malal­tia, però, quan irromp, pot esde­ve­nir una gran font de luci­desa.