Ramon Cotarelo

Agafa’t, que arri­ben revolts. Cito lite­ral­ment: “[…] l’hau­rien de donar pel cul amb una canya esquer­dada i untada de bitxo”. Una altra deli­ca­desa: “Con­tinuï ama­gat a [aquí hi anava l’adreça del domi­cili par­ti­cu­lar], que més enllà de Twit­ter no és ningú. A veure si la pro­pera li dona [sic] un ictus”. Són cita­ci­ons defe­ca­des, la pri­mera, per un exdi­pu­tat al Par­la­ment i, la segona, per un mili­tant del mateix par­tit, que ha tre­ba­llat al Depar­ta­ment de Justícia. I com aquests, tota una col·lecció d’impro­pe­ris escrits per uns poca­pe­nes.

El des­ti­na­tari, per con­tra, és un catedràtic emèrit de la UNED, amb un munt de publi­ca­ci­ons, cur­sos i con­ferències sobre la seva espe­ci­a­li­tat acadèmica. Un intel·lec­tual, abans cas­tellà, que va néixer i havia vis­cut sem­pre a Madrid. Ja gran, va deci­dir abraçar la causa de l’inde­pen­den­tisme repu­blicà que llu­cava a Cata­lu­nya. I ho va fer de l’única forma sin­cera i eficaç: ins­tal·lant-se aquí i fent-se català per íntim con­ven­ci­ment. Ha après en un temps rècord la nos­tra (la seva) llen­gua i la manté quan con­versa amb un no català, quan piula a les xar­xes i quan impar­teix con­ferències o debats polítics. Meri­tori, oi? Doncs bé: un par­tit que con­trola fèrri­a­ment gai­rebé tots els mit­jans de comu­ni­cació cata­lans li ha apli­cat el càstig romà del “fla­gi­tium silen­tii” i el té silen­ciat a la ràdio, a la tele­visió i al diari/but­lletí de la for­mació. Per què? Perquè es mos­trava molt crític amb la seva política.

Pas­sa­rem per malla l’encu­lada i el tema del bitxo picant. De gent bar­ro­era n’hi ha a tot arreu. També obvi­a­rem el desig que li agafi un ictus. Amb la gent maligna passa el mateix. Cen­trem-nos en això que “no és ningú”… A veure si ho capto: vol dir, això, que el mili­tant es vanta del fla­gell de silenci que li ha apli­cat la cúpula del par­tit? No li fa gens de ver­go­nya? Pel que fa a l’adreça, d’on l’ha treta, aquest sec­tari? De la feina al Depar­ta­ment de Justícia? I què pretén? Dei­xar-li anar la cani­lla de cacera?

Nota: aquest arti­cle no con­signa noms ni sigles, no pas per fla­gel·lar-ne els titu­lars amb cap boi­cot, sinó per indi­ferència. Són irre­lle­vants intel·lec­tu­al­ment, per molt que domi­nin el cotarro. No sola­ment no eixam­plen cap base, sinó que apri­men el pres­tigi de qua­li­tat del país. Ah, que al títol en surt un, de nom? Sí, el del silen­ciat, però és “hono­ris causa”.