Una parella amb el seu fill

Dins d’un plàstic verd, camu­flat sobre un secalló d’her­bes i sota un fullam de bran­ques cai­gu­des, hi ha dos peus, un d’ells molt arron­sat, i els dits fins d’una mà que anti­ci­pen un cos asse­gut en la fos­cor. La foto és del 14 d’agost de 2020 i retrata un immi­grant en la seva tenda impro­vi­sada als afo­res de Calais, un d’aquests inde­sit­ja­bles, amb la por i la valen­tia al cos, que Europa neces­sita i expulsa i que són dig­nes repre­sen­tants d’allò que segons diuen és l’ori­gen del Nadal: una pare­lla de refu­gi­ats amb el seu fill aca­bat de néixer bus­cant un lloc on poder viure. Lle­gim al diari que Brus­sel·les pretén afe­gir Egipte a la tropa dels ferot­ges guar­di­ans de la fron­tera. Tur­quia, Líbia i Mar­roc ja fa anys que s’ocu­pen de vio­lar els drets humans, per terra, per mar i per diners, per acció repres­sora i per omissió d’auxili, perquè així els ho dema­nem, de fet, quan l’únic que ens interessa és que impe­dei­xin el pas als des­es­pe­rats fora dels focus, la qual cosa s’esdevé excepte quan els morts s’acos­ten massa. Devo­lu­ci­ons en calent? El pa de cada dia, aquí i als Estats Units, on el Tri­bu­nal Suprem, de majo­ria con­ser­va­dora, con­ti­nua negant el dret a la petició d’asil. Inde­sit­ja­bles, sí, que no s’inte­gren i a més des­tros­sen pes­se­bres com ha pas­sat fa pocs dies a Cala­horra, i les xar­xes ati­a­des per l’extrema dreta s’han exci­tat a cor què vols, no importa que sigui men­tida, que l’autor de l’estrall fos un veí blanc del muni­cipi amb les facul­tats men­tals per­tor­ba­des; que la rea­li­tat no espat­lli el relat de l’odi perquè, del racisme, aquesta gent també en treu vots. Bones fes­tes!