No volen estar sols

No els falta res, però els dol allò que els sobra: la soledat. Abans de Nadal Juan José López, director d’una residència de Pontevedra, escrivia una carta molt colpidora per donar veu als sentiments de tristesa que experimenten la majoria dels interns en el darrer tram de la seva vida, quan la societat –i sovint també la família– els ignora o suporta com aquella nosa que sempre han tingut por de ser: “Ja no som útils? Ja no som valuosos? Ja no mereixem la vostra estima?” A d’altres ancians els dies se’ls fan llargs i inacabables al seu propi domicili sense cap altra companyia que els records contra l’abandó i l’aïllament que els castiga més que la biologia. De vuitanta anys per amunt o de noranta per amunt, a l’esquena dècades de treball remunerat o no –generalment no, perquè la majoria són dones–, amb fills i filles que ja no hi són –o hi són sense ser-hi–, cadascuna amb una història particular que és la història d’un país, nascudes abans o després de la guerra i amb la força que donen les adversitats per tirar endavant peripècies més felices o més desgraciades sense abdicar de l’esforç, i encara ara, quan l’alè se’ls en va, no abaixen el cap i es pregunten què més podrien fer. No volen estar soles, i ho estan perquè en els nostres molt avançats països del benestar hem conquerit alguns drets necessaris per a la nostra dignitat i llibertat però no hem resolt satisfactòriament un dels grans reptes socials i sanitaris del segle XXI –algú en diu pandèmia– que és la soledat no desitjada, especialment de les persones grans. I això que cada vegada serem més vells.