Afganeses

No cal ser una dona, crec, perquè et bulli de ràbia la sang veient com els tali­bans expul­sen les afga­ne­ses de la uni­ver­si­tat. No fa encara un any que han tor­nat al poder i els ha fal­tat temps per aca­bar de degra­dar i humi­liar la mei­tat d’un país enfon­sat, d’altra banda, en una gravíssima crisi huma­nitària. Les por­tes bar­ra­des de la uni­ver­si­tat repre­sen­ten l’últim pas per esbor­rar la presència de les dones de la vida pública afga­nesa i tan­car-les a casa sot­me­ses al poder dels homes de la família. El cas del vet als estu­dis (secun­da­ris i supe­ri­ors) és espe­ci­al­ment cruel perquè, tal com asse­nyala una de les joves afec­ta­des per la mesura, des­tru­eix l’únic pont que les con­nec­tava amb el futur. Però queda clar que el que volen els tali­bans és, pre­ci­sa­ment, això, que no hi hagi dones for­ma­des que es puguin desen­vo­lu­par en qual­se­vol àmbit pro­fes­si­o­nal, ni dones crítiques que defen­sin la lli­ber­tat con­tra la tira­nia del règim. És per això que a les afga­ne­ses (igual que a les ira­ni­a­nes, repri­mi­des per la poli­cia de la moral) no se’ls pot dei­xar a l’esta­cada. Els països occi­den­tals, on les dones han vist reco­ne­guts els seus drets com qui diu fa qua­tre dies, hauríem de ser els pri­mers en aquesta lluita. Per justícia també, o ens hem obli­dat ja de qui va finançar i ali­men­tar el mons­tre?