Estimar i odiar el Nadal

El Nadal és massa complex per odiar-lo o per estimar-lo sense matisos. Tant de bo fos tan simple. Que són les festes del consumisme desbocat? És clar, però qui no es commou amb aquell detall, digui’s àpat, petó o regal, per tronat que sigui, per inútil que sigui, que algú ha decidit fer-te, o que decidim fer a l’altre, i hi incloc fins i tot el de compromís o el comprat a corre-cuita al basar de la cantonada de casa? Ni tot és autèntic ni tot és postís per Nadal. Tant de bo ho fos, una cosa o l’altra, per poder-ne tenir una opinió rotunda. Com podem no sentir emoció, petita o gran, per qui ha pensat en nosaltres, podent no fer-ho? Regalimo almívar levitant amb una aurèola de cotó fluix fins que, patapam!, la cara B del Nadal s’imposa sense permís. L’esclat de joia que promet tot l’arsenal propagandístic de la celebració s’esfuma de sobte quan ens autoobliguem a amagar-nos per dins la llagrimeta en somiejar que vam ser feliços de veritat (o potser no tant, però el record ens diu que sí) quan d’infants teníem pare i el tronc nu del tió cagava alegria eterna. Potser fa tot just uns mesos que hem perdut la mare però els nostres fills ens demanen, sense verbalitzar-ho, que siguem la mateixa mare d’aquell Nadal que no hi entenia, de tristeses. Com es gestiona tot plegat?