Rucs

Robert Bresson, amb la seva sobrietat transcendental, va realitzar l’any 1966 una pel·lícula a l’entorn d’un ruc, de nom Balthazar: de petit, cuidat per una jove i fràgil camperola (Marie/Anne Wiazemski), és com una joguina per a les criatures; però, en fer-se gran, és utilitzat com una bèstia de càrrega i és maltractat per diversos amos passant atzarosament d’un a l’altre. La mirada del ruc és tendra i innocent enmig de la crueltat humana. Godard va dir d’Au hasard, Balthazar que “és el món en una hora i mitja”.

Passats els anys, el cineasta polonès Jerzy Skolimowski (nascut a Lodz l’any 1938, de nen va sobreviure a la guerra mentre el seu pare, membre de la Resistència, va ser executat pels nazis ocupants) ha tingut per força present la pel·lícula de Bresson a l’hora de concebre Eo, que, presentada a l’últim festival de Canes i estrenada fa poc a l’Estat espanyol, també té un ruc com a protagonista. No es tracta d’una còpia, però transmet una mirada semblant vers el món. Amb una estructura lliure i una imaginació visual fascinant, Skolimowski segueix el periple del ruc un cop aquest és “alliberat” d’un circ perquè es considera que hi és maltractat: un “alliberament” que, de fet, reflecteix la hipocresia social. Això perquè, a través del recorregut del ruc, Eo mostra la violència humana, que s’aplica indiscriminadament a la pròpia espècie i a totes les altres. És com si veiéssim “el món en una hora i mitja” a través dels ulls malenconiosos d’un ruc. Acaba un any i en comença un altre, cosa que fa que expressem tota mena de desitjos per un món millor. Em fa mal caure en el nihilisme sentenciós, però diria que ho fem sense creure-hi: estem atrapats com rucs en l’existent i, a més, sense innocència.