Patir fred, patir calor. Patir

Soc una nena. Petita, molt petita. Vaig a peu, darrere el meu germà quatre anys més gran, des de casa cap a la casa dels avis, a un quilòmetre de camí més o menys. Anem sols, sense ningú gran. Sabem bé el camí i segur que no ens perdrem. És la diada de Sant Silvestre. A la butxaca portem una postal amb una felicitació per a l’avi, que es diu Silvestre. “Querido abuelo, muchas felicidades en el día de tu santo. Tus nietos.” Això és si fa no fa el que dúiem escrit a la postal. En castellà, que era la llengua en què vam començar a escriure. Camino arronsada. Em surt baf per la boca cada cop que respiro. Em raja la gota boja pel nas. Tinc fred de peus. No em sento les orelles. Tinc les mans balbes i em comencen a sortir creveies. Fa molt de fred. Als marges al costat del camí per on transitem hi pengen llargues candeleres de gel. Semblen estalactites. Fa dies que hi són i hi seran una temporada llarga. El record és de les darreries dels anys 60 del segle passat.

Sant Silvestre d’aquest any. Faig el mateix camí a peu des de casa cap a la casa que havia estat bressol dels meus ancestres. Ara no hi tinc parents però encara m’hi sento arrelada i estic molt vinculada amb els habitants actuals. Aquesta vegada el trajecte el faig acompanyada dels dos gossos i el present que porto a la meva destinació no és una lacònica felicitació a l’avi com la que havia escrit amb el germà a quatre mans quan érem nens. Els porto el llibre Sense càstig. L’he escrit a quatre mans amb el germà periodista Jordi Grau i al llarg de les seves planes relatem casos criminals que han quedat impunes i que nosaltres hem viscut molt de prop al llarg de la nostra carrera periodística. Camino a poc a poc. No pas perquè el pas dels anys m’impedeixi, per sort, anar lleugera de cames. És perquè fa una calor espantosa. Suo encara que no vaig gaire abrigada i tot i que ja és aquella hora que el sol comença a declinar. Els marges del costat del camí estan pelats. Ja no recordo quin cop va ser el darrer que hi vaig veure aquelles estalactites de gel. Ara ja no hi ha ni un bri de mullena per glaçar-se. Fa dies que el cel no ha deixat caure ni una gota d’aigua, tot és eixut.

Doncs, pel que es veu, amb el temps que he viscut entre aquests dos episodis he pogut notar el canvi climàtic a la meva pròpia pell. De patir fred hem passat a patir calor. De patir no ens en pairarem.