‘Koi no yokan’

Tot­hom es veu amb cor de dir-te amb qui has d’anar i amb qui no, qui t’hau­ria d’agra­dar i qui no, com si tin­gues­sis 10 anys o un retard men­tal. O totes dues coses. En japonès exis­teix el koi no yokan, un terme con­cep­tual refe­rit a la sen­sació que es té quan dues per­so­nes es conei­xen i totes dues saben que s’ena­mo­ra­ran mal­grat les seves diferències. O sen­zi­lla­ment que s’enten­dran, que riu­ran i s’ho pas­sa­ran bé jun­tes. Aquesta sen­sació ningú la pot tren­car ni, sobre­tot, ningú té dret a mani­pu­lar-la per inten­tar fer-te creure que no, que a tu aquest pavo no et pot agra­dar de cap manera perquè bla-bla-bla. Que quedi clar: jo, entre les cames, m’hi poso qui vull: soc selec­tiva, exi­gent i tinc molt bon gust. Pre­fe­reixo mil vega­des una bona per­sona amb aspecte de ter­ri­ble que un fill de puta amb mocas­sins. M’estimo més un home sin­cer, tàntric i amb sen­tit de l’humor —això últim és fona­men­tal— que un tita fluixa amb el diari sota el braç de gitano dels diu­men­ges. Perquè con­tra gus­tos no hi ha sis putes, que deia un meu pro­fes­sor de lite­ra­tura. Viviu i dei­xeu viure, feu-vos aquest favor. I endre­ceu l’enveja al mateix calaix on ja fa estona hi hauríeu d’haver guar­dat l’ego des­co­mu­nal que fa que la vos­tra llen­gua vipe­rina només escupi dosis ingents de merda. La ment és més opti­mista que rea­lista, diu el meu amic. I sabeu una cosa? Si mal­par­leu de la per­sona que m’agrada, només pro­vo­queu que m’agradi més. Pre­te­neu tocar-me els ova­ris i el que acon­se­guiu és que me’n rigui, del mort i de qui el vet­lla. Però, sobre­tot, pro­vin­ci­ans, em gene­reu molta, molta com­passió. Que la terra us sigui lleu.