‘Koi no yokan’

Tothom es veu amb cor de dir-te amb qui has d’anar i amb qui no, qui t’hauria d’agradar i qui no, com si tinguessis 10 anys o un retard mental. O totes dues coses. En japonès existeix el koi no yokan, un terme conceptual referit a la sensació que es té quan dues persones es coneixen i totes dues saben que s’enamoraran malgrat les seves diferències. O senzillament que s’entendran, que riuran i s’ho passaran bé juntes. Aquesta sensació ningú la pot trencar ni, sobretot, ningú té dret a manipular-la per intentar fer-te creure que no, que a tu aquest pavo no et pot agradar de cap manera perquè bla-bla-bla. Que quedi clar: jo, entre les cames, m’hi poso qui vull: soc selectiva, exigent i tinc molt bon gust. Prefereixo mil vegades una bona persona amb aspecte de terrible que un fill de puta amb mocassins. M’estimo més un home sincer, tàntric i amb sentit de l’humor —això últim és fonamental— que un tita fluixa amb el diari sota el braç de gitano dels diumenges. Perquè contra gustos no hi ha sis putes, que deia un meu professor de literatura. Viviu i deixeu viure, feu-vos aquest favor. I endreceu l’enveja al mateix calaix on ja fa estona hi hauríeu d’haver guardat l’ego descomunal que fa que la vostra llengua viperina només escupi dosis ingents de merda. La ment és més optimista que realista, diu el meu amic. I sabeu una cosa? Si malparleu de la persona que m’agrada, només provoqueu que m’agradi més. Preteneu tocar-me els ovaris i el que aconseguiu és que me’n rigui, del mort i de qui el vetlla. Però, sobretot, provincians, em genereu molta, molta compassió. Que la terra us sigui lleu.