Venjança o comerç?

Com en el cas de les sepa­ra­ci­ons de Preys­ler i Var­gas Llosa i de la seva filla i un tal Iñigo, és difícil saber quant d’humà queda en éssers sot­me­sos cons­tant­ment als ulls del món, més encara (o pot­ser menys) quan d’aquesta misèria ells en fan el seu modus vivendi. Siguin artis­tes, espor­tis­tes o mers vivi­dors pagats per una audiència acrítica, la veri­tat és que el volum de la seva expo­sició deter­mina el dels seus ingres­sos. Per això un juga­dor de fut­bol gua­nya més que un d’esgrima (i més que una juga­dora de fut­bol!); per això una can­tant pop de ritme llatí gua­nya més que una vio­lon­cel·lista de pres­tigi, i per això les misèries de Tamara li repor­ten uns diners que ningú paga­ria per conèixer les d’un ésser anònim.

La veri­tat és que m’interessa molt poc el tema de Shakira i Piqué i en gene­ral tot allò que afecta els de la faràndula i els vol­tants. També m’interessa zero el que digui aquell Ibai avui vene­rat, sobre aquest tema, tot resu­mit en uns “apa!” estratègica­ment col·locats sobre tros­sets de la cançó per mone­tit­zar també, o sobre qual­se­vol altre dels assump­tes que tracta. I ho dic amb allò que em pesa en la meva qua­li­tat de mare de joves que cre­uen que el noi ha parit alguna cosa més que una ton­te­ria. M’interessa poc, encara que em sap greu com­pro­var que ha acon­se­guit que part dels que ara es for­men cre­guin que és millor ser un min­dundi expo­sat que un inves­ti­ga­dor del CSIC. Mai el segon gua­nyarà allò que el pri­mer, encara que la seva acti­tud reporti a la huma­ni­tat bene­fi­cis incomp­ta­bles, men­tre que el que genera l’influ­en­cer no faci res més que aug­men­tar l’abisme entre els que men­gen pinso i els que el fabri­quen.

El que m’importa del cas, però, és una altra cosa. I adver­teixo amb alleu­ja­ment que se m’ha avançat Manu­ela Car­mena en dir que no comprèn com els que s’han vol­gut poden dir per des­pit els retrets que apa­rei­xen a la cançó de Shakira. El des­pit, expres­sat així, amb publi­ci­tat, expli­ci­tat i amb taquígraf, no es pot con­si­de­rar un tipus de violència intra­fa­mi­liar? Recordo una sentència de l’Audiència Pro­vin­cial d’Ovi­edo con­dem­nant un home que, sota l’excusa d’exer­cir la lli­ber­tat expressió artística, va cons­truir una auca on es bur­lava de la que havia estat la seva dona i de la resta de la família al·ludint a la seva escassa neteja i la seva poca sim­pa­tia. Ales­ho­res no es con­si­de­rava que la lli­ber­tat d’expressió fos omnímoda i que pogués pre­val­dre en qual­se­vol cas sobre altres drets, en par­ti­cu­lar els de la per­so­na­li­tat.

Avui estem en un altre moment, però no sé si una cançó així, d’ell a ella en comp­tes d’ella a ell, hau­ria estat cele­brada. Diuen que la idea que fes una cançó amb Bizar­rap va par­tir del mateix fill de Shakira, que també, per cert, és fill de Piqué. Però no crec que estigués pen­sant que el con­tin­gut de la cançó fos aquest. I si ho va arri­bar a pen­sar, és perquè el fill va pren­dre par­tit entre els seus pares, cosa que només hi cap quan un dels dos és un mons­tre, o quan sobre ell ha impo­sat l’altre una visió nega­tiva mal­grat haver-hi cre­uat els gens per parir-lo. Aquesta última posició es qua­li­fica dar­re­ra­ment d’ali­e­nació paren­tal.

A Piqué ni el conec ni em sem­bla digne d’elogi que canviï la mare dels seus fills per una altra de més jove, amb menys arru­gues, amb zero càrre­gues fami­li­ars a l’esquena. Tam­poc no m’ho va sem­blar en el cas de Boyer, d’Álva­rez Cas­cos i de tants altres polítics, can­tants o tore­ros. Però de la inti­mi­tat de casa cadascú se sap la mesura. El que resulta sor­pre­nent és el nivell explícit amb què buida el pap la can­tant exer­cint amb saler el seu art.

Hem bai­xat un esglaó en gai­rebé tot. Estem tocant fons, i això no és res més que una mos­tra més que en tots els àmbits hem per­dut de vista el límit del que es pot dir i l’abast dels nos­tres actes. Es veurà en els seus fills, en com ells ento­min les seves rela­ci­ons per­so­nals, o com abu­sin de les seves facul­tats o enginys, fins i tot fins ani­hi­lar-se mútua­ment. Però ja no serem aquí per cor­ro­bo­rar-ho, i ara per ara a la majo­ria de les dones els sem­bla fantàstic el càstig musi­cal per­pe­trat. Com si no fos altra cosa d’un mal autoin­fli­git, a més d’un sucu­lent ingrés.