Kleenex quadribarrat

Tot i l’escri­das­sada de la mul­ti­tud inde­pen­den­tista, Pedro Sánchez va mar­xar rela­ti­va­ment satis­fet de la cimera que va orga­nit­zar a Bar­ce­lona. No va poder ama­gar la seva satis­facció perquè el pre­si­dent del govern català els havia donat la ben­vin­guda sense cap gest rei­vin­di­ca­tiu. Així, el diri­gent espa­nyol va poder dir després: “A Cata­lu­nya la cons­ti­tució es com­pleix.” El fet de donar la ben­vin­guda als caps d’estat dels països opres­sors era un gest ple de sim­bo­lisme. No hi va haver lloc ni per a la ban­dera ni per a l’himne de Cata­lu­nya, només per a símbols espa­nyols i fran­ce­sos. L’únic gest d’Ara­gonès, ben dis­cret, va ser no que­dar-se a escol­tar els seus him­nes. D’això trac­tava la tria del lloc de la cimera, de recor­dar a Cata­lu­nya quin és el seu paper dins aquests estats. Cap repre­sen­tant del govern català a les reu­ni­ons. Cap res­posta a la carta d’Ara­gonès sobre el català a Europa ni sobre la reo­ber­tura dels pas­sos fron­te­rers –van ser els veïns qui van reo­brir dis­sabte el del coll de Banyuls, tan­cat de nou per París–. I per ado­bar-ho Sánchez es va reu­nir amb el cap de l’opo­sició al govern català, Sal­va­dor Illa. Aquest és el paper al qual va que­dar rele­gat el pre­si­dent de Cata­lu­nya: de por­ter autonòmic. Més enllà de la cimera i la pro­testa gra­vi­ta­ven els pres­su­pos­tos. Costa de creure que ERC no vegi que el PSOE només vol ero­si­o­nar-los res­tant-los cre­di­bi­li­tat fent-los fer i dir el con­trari del que deien abans, i alhora dei­xar-los sense cap con­tra­par­tida. El més trist és que ERC es veu atra­pada en la seva estratègia de la nego­ci­ació –ara ja sense taula ni inter­lo­cu­tors– i a més es veu obli­gada a defen­sar el mateix que el PSOE perquè no vol reconèixer que aquesta via ha fra­cas­sat. Què caram espe­ren d’aquests ali­ats?