Visca Tossa!

Dis­sabte pas­sat, a la cai­guda de la tarda, em tro­bava a Tossa per assis­tir a la tor­nada del Pelegrí que el dia abans, per com­plir el vot de vila, havia anat fins a l’ermita de Sant Sebastià, a Santa Coloma de Far­ners. Va arri­bar, junt amb tot el seu seguici –més de nou-cen­tes per­so­nes–, pels volts de les set del ves­pre. Vam ser tes­ti­mo­nis de la tro­bada amb les auto­ri­tats, que, com sem­pre, l’espe­ra­ven davant de la Casa de Cul­tura, a l’entrada del poble, i de la pro­cessó fins a la cape­lla dels Socors, on es resa el rosari i es fa públic que el vot s’ha com­plert. Lla­vors s’entona la cançó del Pelegrí, amb una lle­tra bellíssima, que arriba a l’ànima. I encara cal afe­gir uns cants litúrgics més, en llatí. Men­tre s’esqueia tot això, que es podia seguir per alta­veu des dels car­rers del vol­tant, vam inten­tar arri­bar a la pujada de Sa Mura­lla, on les anti­gues teie­res cre­men la lle­nya de pi donant una autèntica imatge medi­e­val. I allà vam veure pas­sar nova­ment tota la pro­cessó, amb el Pelegrí i els acom­pa­nyants, una cin­quan­tena des­calços, camí del tem­ple par­ro­quial, i un silenci sepul­cral, ple de res­pecte i devoció. L’ambi­ent impres­si­ona, de veri­tat. Per això no ens va estra­nyar que, just en aquell moment de pro­fund reco­lli­ment, algú quedés tan mera­ve­llat que exclamés fora del guió pre­vist: “Visca Tossa!” I és que, es pensi com es pensi i es cre­gui el que es vul­gui, resulta impac­tant com­pro­var la fide­li­tat d’un poble que, sis-cents anys després d’una pesta que va ate­mo­rir i del­mar la població, en manté el record, fa honor als seus avant­pas­sats que van recórrer a sant Sebastià, de la cape­lla de Santa Coloma, perquè els ajudés a sor­tir de l’epidèmia, i seguei­xen com­plint el vot en un temps en què qual­se­vol excusa és bona per dei­xar de banda les pro­me­ses fetes i les devo­ci­ons pretèrites. Tossa, tan turística i moderna en molts aspec­tes, manté la flama viva del seu pas­sat i fa com­pa­ti­ble la seva història, que estima i defensa, amb el progrés i la visió de futur. Par­ti­ci­par en la diada és viure-ho de manera directa, com­pro­var aquest espe­rit i aquest sen­ti­ment, admi­rar el tarannà tos­senc, tan acèrrim defen­sor de les seves coses, i sen­tir, també, que en la vida hi ha moments indes­crip­ti­bles que sac­se­gen l’ànima i, cer­ta­ment, por­ten a exte­ri­o­rit­zar la sor­presa amb una expressió en veu alta com la de l’espon­tani de dis­sabte pas­sat: “Visca Tossa!” I que segueixi així per molts anys.