Companys de partit

Jacinda Ardern ha anun­ciat que deixa el càrrec de pri­mera minis­tra de Nova Zelanda i el món s’ha con­vul­sat pel que passa als antípodes. El motiu és sen­zill. Ardern va ser la cap de govern més jove del món i un exem­ple de pro­gres­sisme, femi­nisme, vita­li­tat i empa­tia. Una icona. Diu que ho deixa al febrer perquè s’ha que­dat sense ener­gia. Com un que sabem. Cer­ta­ment no és habi­tual veure un líder renun­ciar al poder. I per això s’ha dit que ha actuat de manera res­pon­sa­ble, valenta, sin­cera i cohe­rent. I segur que Ardern plega perquè no pot més. Fins al punt que va dir que, un cop fet l’anunci, va dor­mir pro­fun­da­ment “per pri­mera vegada en molt de temps”. Ser dona, jove i d’esquer­res li ha gene­rat uns atacs impre­sen­ta­bles.

Ara bé, en els sis­te­mes par­la­men­ta­ris, la norma és que els líders renunciïn al càrrec quan es con­si­dera que fer-ho bene­fi­ciarà les pers­pec­ti­ves elec­to­rals del seu par­tit. De vega­des la dimissió és voluntària i d’altres, per una pressió interna silen­ci­osa que intenta crear l’apa­rença d’una sor­tida voluntària i ele­gant. I tot i que Ardern ha dit que renun­cia per motius per­so­nals, el seu par­tit s’enfronta als seus pit­jors resul­tats en anys en les enques­tes. L’agres­si­vi­tat dels anti­va­cu­nes, el preu de l’habi­tatge o les pro­me­ses no qua­lla­des en són algu­nes cau­ses. I a l’octu­bre hi ha elec­ci­ons.

Així que els labo­ris­tes ja tenen a punt el seu subs­ti­tut: Chris Hipkins, de 44 anys, fins ara minis­tre d’Edu­cació. De fet, quan Ardern va anun­ciar la seva dimissió, li van pre­gun­tar com havien influït les ame­na­ces con­tra la seva segu­re­tat. I la res­posta va ser: “Sí que influ­ei­xen; al cap­da­vall som humans, però aquesta no va ser la base de la meva decisió.” Així que un cop més té raó Giu­lio Andre­otti. En l’esfera pública hi ha “amics íntims, amics, cone­guts, adver­sa­ris, ene­mics, ene­mics mor­tals i com­panys de par­tit”. Tant en la vella com en la nova política. O com li vul­guin dir.