El pes de les paraules

No fa gaire em van dema­nar quina era la meva paraula cata­lana pre­di­lecta. En tinc tan­tes que no em va ser gens fàcil triar-ne una de sola. Vaig optar pel verb enra­o­nar, que, en una pri­mera accepció, el dic­ci­o­nari dona com a sinònim de par­lar. Tot i ser-ho, a mi em sem­bla que enra­o­nar hau­ria de con­sis­tir en un par­lar dife­rent, no sé si dir-ne supe­rior, sos­tin­gut sem­pre per raons con­sis­tents. Si l’enra­o­nar fos un tall de carn, posem per cas, no con­tin­dria aquells ten­drums tan amoïnosos, seria tot substància. Que difícil que resulta enra­o­nar en un temps en què s’imposa el soroll i una parla empo­brida!

En pic vaig dir la meva paraula pre­fe­rida, me’n va venir al cap una altra que pot­ser encara m’agrada més: enyo­rar. És la forma evo­lu­ci­o­nada del llatí igno­rare, que també ens ha lle­gat igno­rar. El cas­tellà pren el seu añorar del nos­tre: tro­bar a fal­tar algú, alguna cosa, el ter­rer. Milan Kun­dera –a qui malau­ra­da­ment ja no deu­ran ator­gar mai el Nobel de lite­ra­tura– va publi­car el 2000 una novel·la, La ignorància, en què acla­ria l’arrel del nos­tre enyo­rar. Per defi­nir bé l’enyor que es pro­jecta cap a la terra natal per­duda, hi ha llengües que han encu­nyat un nom específic. Es tracta de pobles que, com el por­tuguès, el gallec o l’asturià, durant unes quan­tes dècades van for­nir nodri­des lle­ves de joves a l’emi­gració ame­ri­cana. Res­pec­ti­va­ment, en diuen sau­dade, morriña i señardá. Belles mane­res de dir!

Per Hei­deg­ger, el llen­guatge és la casa de l’ésser. I María Zam­brano escriu que un dia vam sen­tir la neces­si­tat d’alli­be­rar la paraula del llen­guatge. La paraula com allò con­cret que ens ser­veix per enten­dre’ns, per dir-nos què ens cal o què ens sobra, per dema­nar que ens por­tin el compte del sopar. En unes con­ferències mexi­ca­nes d’aquesta mateixa pen­sa­dora, vaig apren­dre el terme entrañami­ento. El dic­ci­o­nari de la RAE defi­neix així entrañar, en pri­mera accepció: ‘Intro­du­cir en lo más hondo’. I, en ter­cera, com a verb pro­no­mi­nal: ‘Unirse, estrec­harse ínti­ma­mente, de todo corazón, con alguien’. Magnífic! Per tant, com qui diu que s’hi ha promès, podria pro­cla­mar: “Me he entrañado con For­tu­nata”. De Vinyoli, vaig apren­dre el verb anos­trar. La idea con­tin­guda en aque­lla poe­sia era digna d’emmar­car: “i estimàvem les coses/ —fos­sin neu o fang,/ rosada o cons­tel·lació—./ I les fèiem nos­tres per causa/ de l’amor que ens havia ense­nyat com anos­trar-les”. La gràcia del verb és que, com passa amb l’amor o el joc d’escacs, per fer-se real el que diu calen, com a mínim, dues per­so­nes.

En un temps en què les parau­les sem­bla que per­din valor, o si més no pes o llus­tre, tot això que escric pot fer l’efecte de ser meres refle­xi­ons vagues, o vàcues, de dile­tant. No hi ha repor­ter espor­tiu que no es refe­reixi a l’acti­tud dels juga­dors d’un equip, sense adjec­ti­var-la: “Al 9 de l’Arse­nal li va fal­tar acti­tud.” ¿Quina mena d’acti­tud? Per una raó sem­blant, d’una per­sona que viu les coses amb una passió pot­ser un pèl exces­siva se’n diu que és intensa. “És que jo soc molt intens.” I el paio intens es queda ben extens –vull dir, ben ample.

A mi m’agrada fer veure als meus alum­nes que les parau­les són pre­ci­o­ses. La nos­tra tar­dor, posem per cas. El poeta Car­les Duarte i Mont­ser­rat va crear, damunt aquesta, atar­do­rar. Un lli­bre del pro­fes­sor Joan Bas­tar­das em va encu­ri­o­sir, anys enrere, sobre cer­tes diferències entre el català i el cas­tellà. Nosal­tres fem ser­vir la mà esquerra per ense­nyar deter­mi­na­des habi­li­tats als altres o, encara més, als ani­mals (ensi­nis­trar). El cas­tellà, en canvi, pre­fe­reix la mà dreta (adi­es­trar). Els nos­tres veïns, d’algú que està abs­tret, als núvols o dellà d’aquests, en diuen ensi­mis­mado. Nosal­tres tenim l’entot­so­lat. L’endi­o­sado cas­tellà no com­par­teix sig­ni­fi­cat, però sí cre­ació mor­fològica, amb entu­si­as­mar. El pri­mer és un adjec­tiu que apli­quem amb un aire pejo­ra­tiu. L’altre, no. Hi ha parau­les molt llet­ges, com mas­tur­bar. D’altres, ben neu­tres, han que­dat con­ta­mi­na­des per la història: procés. I lla­vors hi ha una filera llarguíssima de noms d’her­bes i flors que són un tre­sor: mar­full, car­det de sang, ger­bera... Quan l’enginy popu­lar hi ha dei­xat la marca, lla­vors el goig encara és més alt: llen­gua de bou, cap d’ase. Cap paraula tan bella, però, com el verb esti­mar. Sobre­tot si se sap con­ju­gar bé.