Com eliminar els premis?

Ara que estem immersos en plena temporada de premis cinematogràfics, exposaré algunes coses potser una mica disperses al respecte. Començaré pel fet evident que tals premis són una forma de promoció de la indústria del sector, que així segueix buscant una presència mediàtica culminant-ho amb festes gremials televisades que sempre són criticades per l’auto-bombo i l’avorriment que provoca la seva llarga durada mentre s’acumulen brometes endogàmiques i discursos lacrimògens. Tant és així que –ho exemplifiquen els Oscar de manera significativa– l’audiència ha baixat molt en els últims anys, un símptoma de la pèrdua del pes del cinema dins del món audiovisual.

El cas és que les pel·lícules nominades, i encara més les premiades, es posen sota sospita perquè ho deuen ser pel fet que són produccions de les empreses més poderoses o perquè la seva promoció a través dels premis correspon a interessos i estratègies comercials. Tant és així que el fet que, seguint amb els Oscar, la sorpresa davant del fet que la pel·lícula més nominada de la present edició sigui Everything Everywhere All at Once (Tot a la vegada i a tot arreu) ha fet que es generi una comprensible especulació sobre el perquè d’aquest reconeixement a una producció independent que sembla una mena de joc esbojarrat amb el metavers (no sé si he de dir multivers) i que, amb picades d’ullet cinèfiles i un gust pel pastitx, es desplega amb una esgotadora acumulació narrativa i visual: veient-la pots tenir la sensació que el cap s’ha convertit en una centrifugadora. Una producció independent? On són les fronteres? No només la seva productora i distribuïdora, A24, és una companyia independent a l’alça, sinó que al darrere d’aquesta pel·lícula dirigida pels “Daniels” (Daniel Kwan i Daniel Schneiert) hi ha com a productors executius els germans Russo, directors de diverses entregues d’Els venjadors, de manera que la proposta connecta amb l’univers Marvel. Aquesta raresa, potser ben calculada amb les seves dosis de diversitat racial i sexual, va passar força desapercebuda quan va estrenar-se en sales comercials a l’Estat espanyol, si bé la seva explotació comercial s’allarga a través de les plataformes. Tanmateix, avalada per part de la crítica, va convertir-se immediatament en un film de culte als EUA per a un públic sobretot juvenil. És així com la vetusta Acadèmia de Hollywood pensa que ha d’acordar-se amb nous gustos a la recerca de nous públics?

M’he estès més del que em pensava amb Everything Everywhere All at Once. Això perquè vaig començar a tenir la idea d’escriure aquest article pensant en altres coses, a més positives, a propòsit dels premis cinematogràfics. Una és que allò que em va agradar més de la cerimònia dels Gaudí és que part dels guanyadors reconeguessin que una pel·lícula és una creació col·lectiva i que una altra part insistís que la resta de nominats en la categoria es mereixien també el premi. La lògica dels premis (que fa que algú hagi de ser el guanyador) és injusta i absurda. Només un exemple: no es tracta de qüestionar el valor del muntatge de Sergi Dies i Fernando Franco a Un año, una noche, però no se’l mereixia igualment Ariadna Ribas pel seu treball a Suro i el que, compartint-lo amb Albert Serra i Artur Tort, ha realitzat a Pacifiction?

I és així que arribo al que imaginava que seria el començament. Algú havia de dir que els premis són arbitraris i que s’hauria de posar fi a aquesta “carrera televisada”. Qui ho ha dit (o almenys qui ho ha expressat amb tanta contundència per primera vegada) és Cate Blanchett. Ho va fer recollint el guardó com a millor actriu als Critics Choice Awards per la seva monumental interpretació a Tár: “M’encantaria que canviéssim aquesta fotuda estructura, que eliminéssim aquesta piràmide patriarcal. Per què no diem que hi ha hagut una gran quantitat d’actuacions extraordinàries que dialoguen les unes amb les altres?” Tanmateix, no para d’acumular premis. I aquesta és la meva contradicció: dic que no m’importa qui guanya els premis, però ja estic pensant que no m’agradaria que Blanchett no rebés l’Oscar i que, com podria ser, se l’endugués Michelle Yeoh, que també se’l deu merèixer, per Everything Ewerywhere Alle to Once