Mama, una cosa…

Si se t’acosta la filla o el fill, amb un to més suau que de cos­tum, com el gat s’arramba a les cames per ron­car, i et deixa anar: “Mama, una cosa…” vol dir que la cosa no va bé. Hi hau­rem de posar calés o temps, o totes dues coses. Pot­ser neces­sita diners per a un regal, et demana que l’acom­pa­nyis en cotxe (sovint on Nos­tre Senyor va per­dre l’espar­de­nya), se li ha cre­mat el pot de bullir els espa­gue­tis, li ha sor­tit un bony rere l’ore­lla i s’ha espan­tat, vol que mar­xis el cap de set­mana per que­dar-se el pis, o té dub­tes exis­ten­ci­als i l’has d’escol­tar encara que et moris de son perquè són les dotze de la nit.

Aques­tes situ­a­ci­ons ens fan una rela­tiva gràcia perquè no són greus, però sovint ens toca acom­pa­nyar el pati­ment dels fills o d’altres fami­li­ars en situ­a­ci­ons més com­pli­ca­des. Aquest suport emo­ci­o­nal sovint ha recai­gut i recau sobre les dones. Hem de reconèixer que en temes logístics, alguns homes han començat a assu­mir res­pon­sa­bi­li­tats, tot i que les dones fem el paper de direc­to­res i actrius alhora, però qui sosté els sotracs emo­ci­o­nals de les famílies? Qui s’adona que algú pro­per neces­sita un psicòleg? A qui tru­quem per pre­gun­tar si en coneix algun? Amb qui com­par­tim les nos­tres pre­o­cu­pa­ci­ons?

A mol­tes dones ens toca sos­te­nir el pati­ment aliè, a vega­des només escol­tant, que ja és molt, altres vega­des bus­cant recur­sos fora de la família per tro­bar solu­ci­ons, dedi­cant temps per pen­sar-hi, posant-nos a la pell de l’altre. I segu­ra­ment, per l’edu­cació rebuda, molts homes no saben com afron­tar temes deli­cats que toquen els sen­ti­ments. Aquesta difi­cul­tat els porta a posar distància, a tan­car els ulls davant una rea­li­tat que no se sap abor­dar perquè fa massa mal. Però a vega­des les dones ens pas­sem de fre­nada. Arros­se­guem sen­ti­ments de culpa pel pati­ment dels fills o d’algú pro­per, ens sen­tim exces­si­va­ment res­pon­sa­bles del que els passa, emo­ci­o­nal­ment ens costa aga­far distància i patim el que no està escrit. Pot­ser podríem seguir l’exem­ple de la teo­ria dels vasos comu­ni­cants, i arri­bar a un equi­li­bri una mica més sa per a tot­hom entre la impli­cació exces­siva i el ren­tar-se’n les mans.

La meva edu­cació reli­gi­osa em deixa algu­nes cer­te­ses, una de les més pro­fun­des és que estar al cos­tat de qui pateix és una pri­o­ri­tat. Per això crec que la tasca de suport emo­ci­o­nal que fem majo­ritària­ment les dones no té preu. Con­tri­bu­eix a viure en un entorn sa i resi­li­ent, posa el focus en el que real­ment importa, i tot i que no evita el pati­ment, l’acom­pa­nya i ajuda a superar-lo. Ara bé, què podem apren­dre mútua­ment homes i dones?

Què m’agra­da­ria a mi apren­dre d’una forma de fer més pròpia dels homes que conec? Vol­dria apren­dre a no bur­xar en el pas­sat: el que està fet no té remei. Apren­dre a posar una certa distància amb el dolor dels que m’estimo, per poder-los aju­dar millor i per pro­te­gir-me. Apren­dre a no fer-me res­pon­sa­ble de la vida dels altres perquè se n’hi facin ells. I molts homes hau­ran d’apren­dre a com­par­tir i afron­tar les pròpies emo­ci­ons per poder acom­pa­nyar les dels altres.

Això em fa pen­sar en la res­posta d’un amic que, quan li expli­cava el neguit per algun pro­blema amb els fills, em va dei­xar anar un: “La cana­lla fa coses rares”, i amb això ho va donar per resolt. Em va recor­dar allò de “Los cata­la­nes hacen cosas”. És evi­dent que calen res­pos­tes als pro­ble­mes, però pot­ser rela­ti­vit­zant una mica, podem aju­dar millor.

En un tuit del 5 de gener, Mabel Rodríguez deia: “Els Reis som les mares, en el sen­tit que majo­ritària­ment som les que pen­sem quin regal li faria gràcia a cadascú, els com­prem i els embo­li­quem perquè el dia 6 tot­hom tin­gui una petita il·lusió.” La piu­lada tenia un munt de comen­ta­ris de dones que s’hi sen­tien iden­ti­fi­ca­des, i alguns d’homes i dones que la cri­ti­ca­ven per gene­ra­lit­zar massa. Sigui com sigui, l’acom­pa­nya­ment emo­ci­o­nal de les famílies ha d’estar més com­par­tit. Nosal­tres por­tem un pes massa gran sobre les espat­lles. I com la dona encor­bada de l’Evan­geli de Lluc, volem redreçar-nos, posar-nos dre­tes, i tirar enda­vant. Perquè quan els fills se’ns acos­tin per dema­nar-nos una cosa, els Reis que els resol­guem la pape­reta siguem tant les mares com els pares.