Crit al desert

Ja era hora que algú posés el focus allà on toca. Tan­tes set­ma­nes, mesos, par­lant del pres­su­post i de la dansa de l’apa­re­lla­ment amb el PSC han allu­nyat l’atenció política de la qüestió cen­tral que té per resol­dre l’inde­pen­den­tisme: con­sen­suar una nova estratègia per asso­lir l’Estat propi. Pres­su­pos­tos autonòmics, elec­ci­ons muni­ci­pals, tot és cir­cums­tan­cial en relació amb la neces­si­tat impe­ri­osa d’alli­be­rar el país i, en canvi, els par­tits es dedi­quen a esba­tus­sar-se pel curt ter­mini. No s’hau­rien d’asseure pri­mer ells i després anar a par­lar amb Espa­nya? Per això el crit d’Òmnium Cul­tu­ral perquè les for­ces polítiques inde­pen­den­tis­tes facin “la feina que els per­toca” és tan per­ti­nent, encara que a la pràctica sigui com un crit al desert.