Fins al darrer alè

Va ser només fa algu­nes set­ma­nes, quan jo pre­pa­rava la pre­sen­tació de la meva dar­rera novel·la a la Lli­bre­ria 22. Et volia con­vi­dar per­so­nal­ment, perquè, tot i els pro­ble­mes de salut i mobi­li­tat que tenies, no havies fal­tat mai a cap. Però no em con­tes­ta­ves al telèfon. Et vaig veure pel car­rer, en la teva cadira de rodes, i vaig mirar d’encalçar-te. Va ser en va, ni arren­cant a córrer et vaig poder atra­par. A còpia d’anys t’havies con­ver­tit en tot un expert en això d’esqui­var ciclis­tes a les vore­res i de fer dre­ce­res entre les can­to­na­des i pas­sos de via­nants. Sense haver-ho pre­vist, aque­lla cursa inútil va esce­ni­fi­car la metàfora del teu caràcter: tot i les limi­ta­ci­ons físiques, a l’hora de fer coses cor­ries més que tots nosal­tres. En els viat­ges infi­nits i en les expo­si­ci­ons immor­tals, en l’enqua­dra­ment de la penúltima foto o en el con­fort d’una sim­ple con­versa enmig del car­rer. Per fi vam poder par­lar per What­sApp. “Hola, Miquel, soc en Xevi Sala. Res­posta: un Bon Dia ben gros envol­tat d’imat­ges flo­rals a l’entorn d’una fur­go­neta hippy amb el signe de la pau pin­tat a la porta. Hola, Xevi. Com aneu? Jo refent-me d’un segon ictus. Fent recu­pe­ració. Doncs a recu­pe­rar-se del tot, Miquel. La set­mana pas­sada et vaig veure pel car­rer i vaig tra­ves­sar per salu­dar-te però ana­ves tan de pressa amb la cadira que vaig haver de desis­tir. Gràcies, Xevi, vindré si tot va bé, com sem­pre serà un plaer ser-hi. Si no, el dia que puguem que­dem i fem un cafè.” Ja no el vam fer, prou que ho saps. Però el dia de la pre­sen­tació et vaig recor­dar en el par­la­ment i vaig citar-te, amb una frase teva extreta de la magnífica entre­vista que temps enrere en Gui­llem Ter­ri­bas et va fer en el seu pro­grama Edició limi­tada, i que es pot tro­bar fàcil­ment a You­Tube . Hi dei­xa­ves ben clara la teva filo­so­fia de viure, que era fer coses fins al dar­rer alè, ja fos­sis dret o en cadira de rodes: “M’agrada viure però sobre­tot m’agrada for­mar part de la vida, perquè viure veient-la pas­sar no ser­veix de res. I, si t’acom­pa­nyen amics i ami­gues que també for­men part de la vida, ales­ho­res és quan tot té algun sen­tit.” Gràcies, Miquel, per for­mar part de les nos­tres. El brin­dis, fort i esti­mu­lant, com la teva amis­tat, jo ja l’he fet. I hi pots comp­tar: viu­rem for­mant part de la vida... fins al dar­rer alè.