Millors amics

Els angle­sos fan ser­vir el terme “bes­tie” per refe­rir-se al millor amic. Prové de “best”, però fa pen­sar també en “bèstia”. Els ani­mals es “domes­ti­quen”, paraula que ara tam­poc es pot dir perquè no és política­ment cor­recta, però també ens remet a “domus”, a “casa”. Els qui encara man­te­nim una visió antro­pocèntrica de la vida cre­iem en els millors amics humans. Molts amics meus defen­sen que no hi ha res millor que una bona com­pa­nyia ani­mal i algun altre amic veu en les màqui­nes els millors ali­ats.

Un millor amic humà no el domes­ti­ques ni en broma, entre altres raons perquè seria una mena d’esclau o sub­or­di­nat. En l’amis­tat entre per­so­nes hi ha coor­di­nació, però no hi ha lloc per a la sub­or­di­nació. En tot cas, per a la insur­recció. No dir res a un amic com­porta no ficar-se en jar­dins com­pli­cats, però també és clau­di­car. Per no tenir pro­ble­mes, ama­gues el teu parer, o les veri­tats que algú hau­ria de dir. O en tot cas, expo­sar. Si per pro­te­gir la bona relació amb un amic no li comen­tem el que ens gri­nyola, o el que ens pre­o­cupa, estem pot­ser davant d’un con­cepte de cone­gut amb qui des­car­re­guem par­ci­al­ment part dels neguits, però pot­ser no davant del que en anglo­saxó seria el “bes­tie”.

En la història i en la ficció hi ha hagut relats de grans amis­tats. For­rest i Bubba, ETT i Elliot, el Qui­xot i Sancho Panza, Frida Kahlo i Pablo Picasso, Andy War­hol i Jean-Mic­hel Bas­quiat, Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva. Els millors amics són ànimes que s’han tro­bat i ja no s’han aban­do­nat mai més. És impres­cin­di­ble que en aques­tes rela­ci­ons hi hagi el sen­ti­ment del “per sem­pre”, aque­lla pro­mesa no dita que res ni ningú podrà tren­car l’amis­tat, perquè aquesta és robusta i aguanta. Aques­tes amis­tats de per­ma­nent durada no tenen per què ser les de la infància. Hi ha gent que es troba quan ja és molt gran. El punt de par­tida no importa, però sí la con­fiança que no hi ha punt final. Són amis­tats, a més, que no pas­sen pel sedàs de les con­ven­ci­ons. Hi ha con­fiança, però no el reper­tori vital amb ets i uts. Des­co­nei­xen el teu grup san­guini, i no saben la gra­du­ació de les teves ulle­res, si prens pas­ti­lles o com eres de petit. Pot­ser des­co­nei­xen on vius o quin és el teu dia a dia. Hi ha millors amics en què un o altre ni coneix la família dels altres. No cal. Són amis­tats sense el pes del dia a dia, sense la càrrega de les con­ven­ci­ons. No són amis­tats secre­tes, però tam­poc són sem­pre evi­dents. El fil ver­mell que les uneix no té les bene­dic­ci­ons de les pare­lles, fami­li­ars, cone­guts. De ningú, només dels dos amics.

Amis­tats així abans dei­xa­ven un ras­tre epis­to­lar ingent. Avui, ni això. La força titànica d’aques­tes rela­ci­ons es basa en la lle­ial­tat i en la reci­pro­ci­tat, i aquí rau el secret del vin­cle com­pen­sat. Amics tre­sor, amics àncora, amics alarma, amics llan­terna, amics coixí. De les millors experiències vitals, gent que t’estima no perquè ve de sèrie, no dins l’entorn fami­liar, no per interes­sos labo­rals. Aque­lles irre­fre­na­bles ganes de voler estar amb el teu amic, inde­pen­dent­ment del lloc o el moment. Amics que admi­res, que enyo­res, que abra­ces. Amics que són casa. Amb qui vols ser-hi, com­par­tir moments de la vida, sense que cal­gui un viatge espe­cial, una cerimònia par­ti­cu­lar o un sopar reser­vat. De vega­des els veus ben poc i no en llocs mera­ve­llo­sos, però tant és. Solen ser-hi, quan cal, però en el men­tres­tant sovint no diuen res. La seva melo­dia és poc estri­dent i res­pon més a un so con­tinu que a flo­ri­tu­res magis­trals pun­tu­als. Amb amics així tens el desig de veure’ls. El pur plaer de pas­sar una estona amb un altre tu, un mirall paten­tat capaç de dir-te aque­lles veri­tats i de saber res­pec­tar el silenci de quan no cal tacar-lo amb parau­les banals. Amics amb qui no cal un ordre cro­nològic per par­lar, perquè les coses impor­tants no s’orde­nen.

L’amis­tat es juga en el ter­reny de la pre­ferència i no el del sac on tot hi cap. Quan s’ini­cia l’any apa­rei­xen al teu mòbil cone­guts i salu­dats. Gent que et desitja salut, amor i feina. Molta filípica social, però esti­mar esti­mar, pot­ser no t’esti­men. Et fan mis­sat­ges de bona fe, per dir-te que et pen­sen, però estem en l’entorn de la con­venció social. El que t’han enviat a tu ho han enviat a dese­nes de per­so­nes més. Con­venció que tu, amb els teus amics de veri­tat, no neces­si­tes. En canvi, aquells amics de l’ànima pot­ser ni hi tran­si­ten, per la teva pan­ta­lla digi­tal. Tenen altres camins per arri­bar on ets tu, i la dre­cera només la sabeu vosal­tres.