No protegeixen, maten

No protegeixen, maten. Imatges esfereïdores i reiterades: possible delinqüent, munió de policies armats amb pistoles, porres o pistoles elèctriques que l’atonyinen, el redueixen i posen fi a la seva vida. Segons l’organització Mapping Police Violence el 2022 als EUA només hi hagué dotze dies sense registre de morts a mans dels cossos de seguretat: 1.183 abatuts, tot un rècord. Més de 700 víctimes pertanyien a col·lectius no blancs i/o desafavorits, 302 eren negres i 207 hispans, la qual cosa demostra que les persones afroamericanes i els nadius del continent tenen tres vegades més possibilitats de ser disparades que les blanques d’origen europeu, grup que, per altra banda, és la que sol portar més armes. Els atacs no s’aturen: el 7 de gener a Memphis, Tyre Nichols, un afroamericà de 29 anys, amb un fill i treball estable, va ser colpejat fins a expirar després de ser detingut per conducció imprudent; el 26 de gener, Anthony Lowe, tot i tenir les dues cames amputades, va ser tirotejat al comtat de Los Ángeles. Podríem valorar la violència policial com una qüestió de racisme, que ho és, i a la vegada no oblidem el que moltes sèries ens ensenyen, que primer es dispara i després es pregunta, aquesta és la marca de la casa. Tampoc el nombre d’armes circulant en mans de la població civil: 393 milions. Ni el fet que en el 98,1% dels casos els homicidis no tinguin cap conseqüència per als agents involucrats. No neguem que un policia a qui correspon protegir la població s’ha de poder defensar si l’agredeixen, però massa vegades són ells els agressors.