‘Alcarràs’ és veritat

Fa temps que el meu sogre, de Verdú (Urgell), pagès d’ofici i historiador, cartògraf, ceramista i curiós de mena, però al capdavall pagès de la Catalunya eixuta, lamentava sovint: “D’aquí a deu anys no quedaran pagesos.” Sostenia que tothom menja tres cops al dia i que, amb la importància a l’alça de l’alimentació i la restauració, no podia ser que els pocs pagesos en actiu fossin maltractats per governs de tots nivells i colors i per la cadena d’intermediaris. Han passat els anys i ara que a l’Urgell es pot regar –o qui sap, potser precisament perquè es pot regar–, efectivament, cada cop hi ha menys pagesos. Qui té terra té una nosa perquè trobar algú disposat a menar-la amb rendiments que farien sentir-se ric un mileurista és com trobar l’agulla del paller. Això, o anar a buscar diners al banc per instal·lar reg o canviar de cultiu –o totes dues coses– confiant que l’aigua garantirà la producció –amb permís de la revenja del clima cap a la humanitat–, que els intercanvis comercials amb tercers no faran desplomar els preus –amb xantatgistes com els que, entre d’altres, manen a Turquia i el Marroc és molt confiar–, que els costos –gasoil, fertilitzants, fitosanitaris– deixaran de créixer a ritme de dos dígits anuals i que conills i cabirols –els senglars encara no hi han arribat– no faran festa cada nit mentre l’administració els tracta gairebé d’espècie protegida. Massa variables i cap sota control com perquè un jove cregui que val la pena viure d’una terra i d’uns animals dels quals bé que s’alimenten les grans urbs; o que conservar la presència humana lluny de les ciutats és imprescindible per a la supervivència del país. Tot empeny en el mateix sentit: que la pagesia mori com a sistema de vida familiar i que el sector primari acabi en mans de grans corporacions, amb el vistiplau dels governs d’arreu. El meu sogre no hi va ser a temps de veure Alcarràs. Res no l’hauria sorprès.