Exili interior 2.0

Un país amb uns poders fàctics que no tole­ren que se’ls cri­ti­qui o que es parli o es debati de qual­se­vol cosa no serà mai un país democràtic. Ens tro­bem en una espi­ral per­versa de cen­su­res maqui­lla­des per un estat que en diuen de dret, mal­grat que som al segle XXI, i la reacció o l’auto­de­fensa es diu exili inte­rior.

Històrica­ment, l’exili inte­rior és la situ­ació d’aïlla­ment i exclusió vis­cuda pels intel·lec­tu­als i escrip­tors d’un país en una situ­ació d’opressió i con­trol dels mit­jans per part del poder. En el cas de la lite­ra­tura cata­lana, s’ha uti­lit­zat aquest terme per refe­rir-se als escrip­tors que es van que­dar al país durant la repressió que va seguir a la victòria de la facció dels revol­tats en la Guerra Civil espa­nyola, i que es produí paral·lela­ment a l’exili (exte­rior) dels que van fugir a l’estran­ger. El sen­tit del terme sug­ge­reix que els autors que no van aban­do­nar el ter­ri­tori van patir un estat d’exclusió i ignorància simi­lar al dels que van pas­sar a l’estran­ger.

Però malau­ra­da­ment, en lexi­co­gra­fia, el terme exili inte­rior pren altres sig­ni­fi­cats o accep­ci­ons. No són només milers de cata­lans els que sen­ten i viuen un exili inte­rior pro­vo­cat per aquests mit­jans de comu­ni­cació i par­tits polítics al poder que apa­rent­ment els qua­li­fi­quen de “democràtics”, sinó que hi ha un gra­pat d’exem­ples ben cone­guts que recor­dem tot seguit.

Pablo HaséL és una de tan­tes vícti­mes que no ha patit tan sols un exili, sinó direc­ta­ment la presó, per defen­sar el seu dret ina­li­e­na­ble a expres­sar la seva lliure opinió, mal­grat que inco­modi certs sec­tors polítics i soci­als. Recor­dem que el raper és con­si­de­rat una víctima d’empre­so­na­ment injust con­tra la lli­ber­tat d’expressió per part d’orga­nit­za­ci­ons com Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal, Human Rights Watch, el PEN Club Inter­na­ci­o­nal o l’espai comu­ni­ca­tiu de la IV Inter­na­ci­o­nal.

Malau­ra­da­ment, a la llista hi hem d’afe­gir, per exem­ple, Elgio, un dels dotze rapers del grup de rap La Insur­gen­cia, con­dem­nat per enal­ti­ment del ter­ro­risme en les seves cançons a dos anys i un dia de presó, i també Valtònyc, el raper mallorquí con­dem­nat a l’Estat espa­nyol a 3 anys i 6 mesos de presó per les lle­tres de les seves cançons (actu­al­ment viu exi­liat a Brus­sel·les).

I si anem al fons de la qüestió, hem de par­lar de TV3, i sobre­tot dels poders fàctics que mouen els fils de la cadena, perquè el 26 de gener el col·labo­ra­dor del pro­grama d’humor Zona Franca va ser expul­sat per la direcció de la tele­visió cata­lana, decisió que va gene­rar les reac­ci­ons solidàries d’altres col·labo­ra­dors com Joel Díaz o Tomás Fuen­tes. ¿El motiu? Un gag en el qual rela­ci­o­nava el PSC amb el nazisme. ¿El con­text? Un fals con­sul­tori polític en el qual, pre­gun­tat per les nego­ci­a­ci­ons dels pres­su­pos­tos cata­lans, Vidal explica els típics eixos ideològics esquerra-dreta i lli­ber­tari-auto­ri­tari, i comenta que un pro­gre espa­nyo­lista votant del PSC s’ubica no en un extrem del clàssic qua­drat, sinó a la punta dreta d’una esvàstica, és a dir, extrema dreta auto­ritària. De fet, el gag no pretén altra cosa que cri­ti­car el poder, els grans lob­bies o les estruc­tu­res podri­des de l’Estat. ¿S’hi han de posar límits, a l’humor? Fran­ca­ment, no. S’ha de deba­tre tot, fins i tot (o sobre­tot) amb humor, perquè si al final es limita la lli­ber­tat d’expressió o d’opinió, ens con­ver­tim en patètics mesells del poder en totes les seves exten­si­ons.

L’exili inte­rior 2.0 pren encara més sen­tit, més sig­ni­fi­cat, i es con­ver­teix en un refugi vital per poder sobre­viure davant de tanta estu­pi­desa humana. Aquest nou exili dona com a resul­tat una falta d’empa­tia dels cata­lans amb TV3, i molta menys amb d’altres cade­nes de TV. L’exili inte­rior 2.0 fil­tra certs pro­gra­mes de ràdio, evita de par­lar de política amb els cunyats per les fes­tes de Nadal, vota par­tits ani­ma­lis­tes, escolta rap irre­ve­rent o fa cam­pa­nyes de reci­clatge i de pro­tecció del medi. Aquest nou exi­liat ja no espera cap mena de revo­lució social perquè creu que es troba atra­pat en una tera­nyina del gran poder mediàtic, que no res­pon a cap més raó que la de l’aco­mo­dació a la línia política (dis­fres­sada o no) del 155. Dece­but però espe­rançat, l’exi­liat inte­rior 2.0 segueix el camí de sumar consciències que el dugui al retorn digne que sem­pre havia somiat.