La ruralitat

Tris­tesa, indig­nació, per­ple­xi­tat, decepció. Un bon ven­tall d’adjec­tiu s’ha empor­tat la decisió de l’Acadèmia del Cine Espa­nyol de no pre­miar Alcarràs amb cap bust de Goya, mal­grat que sor­tia amb 11 nomi­na­ci­ons, que va ser la pel·lícula esco­llida pels matei­xos acadèmics per repre­sen­tar Espa­nya en els Oscar i que té en el seu poder l’Os d’Or de la Ber­li­nale. Els guar­dons se’ls va empor­tar l’obra As bes­tas, de Rodrigo Soro­goyen. Però lluny d’una pugna, totes dues sumen mis­satge. Alcarràs ini­ci­ava la cursa amb 11 nomi­na­ci­ons, la qual cosa implica que la cre­ació de Carla Simón va agra­dar als experts de la capi­tal i, de fet, va cau­sar una certa sor­presa quan el setem­bre de l’any pas­sat molts es pre­gun­ta­ven qui era aque­lla dona que havia atret un de cada tres espec­ta­dors. El cinema pro­fun­da­ment per­so­nal de Simón apos­tava aquesta vegada per reflec­tir les raons i la pro­blemàtica de l’èxode rural, tema amb el qual coin­ci­deix para­do­xal­ment la gua­nya­dora als Goya. Amb­dues expo­sen les arrels de l’indi­vidu a la terra i a la natura, i també la versió opo­sada d’aquells que hi veuen un recurs a explo­tar. Tot i la versió més ama­ble d’Alcarràs, totes dues aler­ten de la con­demna a la qual se sot­met el món rural per la manca d’opor­tu­ni­tats que li ofe­reix la moder­ni­tat.