Barres de bar

Asseure’s en una barra de bar sol tenir un com­po­nent molt interes­sant de diver­ti­mento. Un dia a mitja tarda arriba una dona amb ínfu­les de poe­tessa i afirma que després de dinar ha que­dat aban­do­nada a les mans de Mor­feu. El de més enllà li pre­gunta si el tal Mor­feu la té gaire grossa. Riu­res. Una noia lle­geix una novel·la amb una cer­vesa gallega al davant. Porta un jer­sei de coll alt de color carn i no s’ha posat sos­te­ni­dors. El murri de torn li diu que es tapi, que si no li tocarà els mugrons i podrà sin­to­nit­zar Ràdio Andorra. Riu­res. El ter­cer començant per la dreta explica, empre­nyat, que s’ha que­dat a dues de com­ple­tar el Paraulògic i l’altre li diu que ja és massa gra­na­det per jugar a caçar Pokémons. Riu­res. El per­so­nal que està a l’altra banda de la barra de bar és més psicòleg que els psicòlegs. Són con­te­ni­dors d’històries per­so­nals, dramàtiques o no, i han d’escol­tar i callar, tret que els dema­nin l’opinió. Aques­tes pobres vícti­mes de la merda ali­ena deuen arri­bar a casa seva amb el cap com un tim­bal. Una barra de bar sol tenir, quasi sem­pre, els matei­xos feli­gre­sos. I quan entra un foras­ter, s’acti­ven la crítica mordaç i els comen­ta­ris en veu baixa. Hi ha qui exi­geix un got de tub de vodka a les deu del matí i hi ha qui es fot ganyot avall una tapa de cro­que­tes a les dues de la mati­nada. Un dia un paio volia seduir una noia i va fent tants mala­ba­ris­mes dalt del tam­bo­ret que va caure de cap a terra, llençant totes les llau­nes de la nevera con­tra la qual es va estam­par. Encara rodo­len pels car­rers bus­cant una altra barra de bar.