Sis dones a Farners
Traient punta a una afirmació de Darwin segons la qual en un altre temps la Lluna era molt a prop de la Terra i van ser les marees les que van acabar allunyant-la, Italo Calvino va escriure un conte deliciós que forma part de les seves Cosmicòmiques. Es titula La distància de la lluna i ens narra com vivien els terrícoles la proximitat amb el satèl·lit. De primer, per passar d’un planeta a l’altre els era tan fàcil com sortir a navegar a mar obert amb una escala. Un remava, un altre l’aguantava i un tercer s’hi enfilava. La lluna era tan a prop de la Terra que de vegades aquest havia de cridar als companys que vigilessin: –“Alt, alt, ci vado a picchiare una testata!” Més tard, la Lluna ja es va anar allunyant i per tocar-la havies d’enfilar-te a l’últim travesser i estirar bé els braços.
A la Casa de la Paraula de Santa Coloma sis dones encara viuen en la primera fase de distància. Toquen la lluna i la lluna les toca a elles. El cap, allà dalt. Els peus, a terra per recordar que el feminisme (el feminisme ben entès) és ben viu. Quatre són gironines, una és de l’Empordà i una altra osonenca. Exposen conjuntament amb el títol Contrapunts. Dones tocades per la lluna. Són uns contrapunts artístics selènicament acostats per la llum –llum de lluna plena– i per la rotunditat de les seves expressions. Un insòlit consens entre elles –fruit, suposo, d’una llarga amistat– fa que les obres es complementin les unes amb les altres malgrat la diversitat de materials emprats.
El de Dolors Bosch, la balanguera del grup, sembla el fil ariadnesc que tant s’endinsa en el que et trobaràs allà dins com ens rescata del laberint de la vida. Dolors Noguer se serveix de la poesia de la Leveroni per insistir en la idea del recorregut per la ruta marcada. Montserrat Guanter s’atura a mig camí per fer bugada anímica després de la patacada de la covid. Carme Planella troba refugi en l’art que fa més segur el viatge. Fina Planas juga amb el detall dels objectes trobats en ruta i, amb tot plegat, Noemi Morral, des del mar d’Essaouira –mar obert i ventat com cap altre– posa ales a les paraules i s’enfila a la lluna amb dibuixos i poemes ondulants. No te’n diré res més, lector, entre altres coses perquè Jaume Geli i Mònica Bosch ho diuen molt millor en el catàleg de la mostra que no pas ho faria jo. Només una ordre: ves-hi!
