Home mort a cops de martell

Notícia curta, un parell de columnes al capdavall de la plana, i en els digitals, ni cinc minuts de glòria. La protagonitza un ningú: no és ningú, ningú no el coneix –només algunes entitats socials–, ningú reclamarà particularment justícia en nom seu. Tenia 51 anys i passava les nits sota els porxos d’una plaça d’Antequera i el dilluns a la matinada dos nois de 19 anys li van destrossar el cos a cops de martell. En els últims anys una altra persona sense sostre va ser abatuda a l’aeroport de Màlaga; abans li havien lligat els peus i les mans a un banc. I dues més a trompades en diferents espais públics on es protegien de la intempèrie. En tots els casos els autors han estat joves sense fitxa policial ni trastorns psicològics, joves que han atemptat mortalment contra homes més grans i indefensos, i aquest patró es repeteix en moltes altres ciutats, com un degoteig d’odi o de rancúnia o de malignitat que es filtra massa inadvertidament en la nostra societat. Inadvertidament en el sentit que no se li atorga la importància que té o s’atribueix fútilment a problemes de gent amb mala sort que ha caigut en la desgràcia, com si al darrere no existís una història, unes causes i unes responsabilitats, pròpies, no direm pas que no, però també d’una societat a qui no li costa normalitzar les penúries dels altres. Aquests crims tenen un nom: aporofòbia, ideat per la filòsofa Adela Cortina per definir la repulsió i l’hostilitat envers la pobresa i qui la pateix, i mereixen més atenció que un breu flaix informatiu, perquè la mala entranya no neix de la ciència infusa, sinó que es construeix i va avançant.