La dona nevada

Tot­hom li diu Blanca però el seu nom és Sne­zana. Seria naïf ano­me­nar-la Blan­ca­neu i ina­pro­piat l’advo­cació mari­ana a la Mare de Déu de les Neus, tot i que el sig­ni­fi­cat d’aquest nom eslau com­post evoca “dona nevada”, “blanca com la neu”, però no la blan­cor d’una pal·lidesa malal­tissa d’heroïna romàntica anes­te­si­ada després de quei­xa­lar una poma. És una altra blan­cor, més rege­ne­ra­dora, la d’una manta de neu que et fa resi­li­ent. I ale­gre. Sem­pre que l’he vista té uns lla­vis per­ma­nent­ment en posi­tiu i uns ulls espur­ne­jants. Ara fa un any, a Sne­zana Ande­lic, tècnica de l’àrea de Benes­tar Social del Con­sell Comar­cal del Pla de l’Estany, se li va remoure tot: va haver de ges­ti­o­nar l’arri­bada de refu­gi­ats d’Ucraïna. Trenta anys després de la guerra que la va fer mar­xar de Bòsnia, començava una altra guerra en un país on també s’este­nen man­tes de neu i on també hi ha altres Sne­za­nes resi­li­ents. Ho va expli­car dijous en un acte , emo­tiu i catàrtic, al Museu Dar­der de Banyo­les, d’agraïment mutu i de retro­bada amb els banyo­lins que l’any 1993 se n’ana­ven amb un Ford Fiesta ver­mell fins als camps de refu­gi­ats ita­li­ans. De la guerra, no se n’aprèn res, però de les per­so­nes que se n’han sor­tit, de la Sne­zana, la Zoritza, la Bil­jana, la Safeta, la Zenana, l’Izet, en Sanel, l’Zlatko, l’Aljoša i la Sara, tot.