L’esquerra calca la dreta

Aquesta set­mana pas­sada a Bada­lona no es va poder pre­sen­tar un lli­bre i a Bar­ce­lona no es va poder fer un acte pre­e­lec­to­ral. Així estan els temps per a la lli­ber­tat d’expressió! Pot­ser és allò que deia l’àvia Neus, que el que va amb un coix al cap d’un any en són dos, no ho sé, però sí que sé que això és el que cada dia carac­te­ritza més les esquer­res d’aquest país, sobre­tot quan s’acos­ten al poder. Fa venir plo­rera, si has cre­gut i creus en una sèrie de valors menuts però efi­ci­ents com el diàleg, la tolerància i el res­pecte. Les esquer­res d’avui, molt jovent de les esquer­res d’avui, són dogmàtiques, són esta­li­nis­tes, són into­le­rants i són homo­geneïtza­do­res del pen­sa­ment cap allò que s’ha entro­nit­zat com a política­ment cor­recte. Com un calc del que les dre­tes més per­fec­ci­o­nis­tes han estat tota la vida! Cert que Eva Parera i l’esbart dan­saire de Valents és una burda i mala còpia de l’Arri­ma­das més esve­rada i més tòtila, però dei­xeu-la que vagi davant de Can Vies i que s’hi pen­gin amb la corda que vul­guin. Con­tra­pro­gra­mar-los i fer-los callar? Què és això? I les pres­si­ons i comu­ni­cats perquè no es pre­senti un lli­bre? De qui ho hem après, gent d’ERC, En Comú Podem i la CUP? Qui ens ho ha ense­nyat? I el que encara és més fotut: ha pas­sat una set­mana i no veig gaire ningú a l’opinió publi­cada que es posi les mans al cap. Com si treure la paraula i fer callar la boca ja ens estigués bé si és a segons qui, si és als que no són dels nos­tres.