Catalunya, al centre d’Europa

A Europa, Castella sempre ha estat perifèria. Catalunya, amb l’heritatge carolingi, en forma part del nucli.

Com més europeus ens sentim, menys espanyols serem. No ens convé un model de democràcia defectuosa. Ve a tomb Ucraïna: és el país del continent amb més corrupció, rere Rússia. Ara malden per europeïtzar-se i desempallegar-se de la xacra de la megacorrupció i els oligarques, tan lligats a la cultura política russa. Com més europeus, menys russos.

Traduït a Catalunya: signar un acord d’investidura del 52%, amb un programa per culminar la independència, però pactar després el pressupost amb l’unionisme no fa cultura política europea. És una estafa democràtica. A la Unió Europea, quan et trobes en minoria al Parlament, convoques eleccions. Quan et retira el suport qui et va investir, has perdut la legitimitat. Vivim una degradació de les institucions democràtiques catalanes que és molt espanyola. Un altra prova n’és el cas de la presidenta del Parlament, Laura Borràs. La seva suspensió vulnera la presumpció d’innocència i el dictamen del Comitè de Drets Humans de l’ONU, que el 2022 desaprovà la suspensió de quatre diputats catalans el 2018, quan eren presos polítics preventius. I, tanmateix, Catalunya és al centre d’Europa en drets fonamentals. Des del Primer d’Octubre del 2017 posem a prova els valors fundacionals de la UE i estem fent història.

Un Estat membre no esdevé un pària d’un dia per l’altre, a no ser que envaeixi els veïns. La reputació es degrada de manera progressiva. A Brussel·les és ben sabut que Espanya fa coses rares i lletges amb els independentistes. Arran del procés, Madrid acumula rebregades de força tribunals europeus, del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària i del Comitè de Drets Humans de l’ONU, i de tres dels seus relators especials. Just quan l’Assemblea parlamentària del Consell d’Europa era a punt de demanar el juny del 2021 l’alliberament dels presos polítics, foren indultats parcialment.

Tant l’excarceració dels nou presos polítics com l’eliminació de la sedició són exigències d’Europa. No són cap triomf de la taula de diàleg. Al contrari! Els catalans són els únics que hi han fet concessions. Suport parlamentari al PSOE a canvi d’indults, i promeses de fer bondat dins de la Constitució i perfil baix amb el megaescàndol Pegasus. Quan esclatà la primavera del 2022, el president Aragonès, indignat, interrompé el contacte amb el govern espanyol. D’ençà, ERC ha aprovat dos pressupostos amb els partits del Gobierno. La consellera d’Acció Exterior, Meritxell Serret, declarà que Pegasus “no volia soroll”. Aquest il·lògic capteniment del govern català fa la sensació de pacte lligat a la reforma penal.

Malgrat tot, anem sumant fites jurídiques que reforcen drets a tot Europa:

1) El Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) establí el 2019 que la condició d’eurodiputat –i la immunitat associada– s’adquireixen amb la proclamació dels resultats electorals. Mai més cap estat es podrà inventar una llista d’electes, ni fer prometre constitucions immutables ni obligar un eurodiputat a ficar-se en rateres per a poder representar els seus electors. 2) Un tribunal alemany a Schleswig-Holstein eliminà de la UE el delicte de sedició. No ara, sinó el 2018. 3) La sentència belga ferma del 2021 denegant l’extradició del conseller Lluís Puig establí que el Tribunal Suprem no era competent per a jutjar-lo. Llarena s’enrabià i presentà qüestions prejudicials al TJUE d’efecte bumerang. Han generat una sentència històrica, un gran triomf per a l’independentisme i tots els “Grups Objectivament Identificables” (GOI) de la UE. Madrid paga el preu pel seu abús flagrant de les euroordres. 4) El raper Valtònyc, acollit per l’exili de Brussel·les, ha aconseguit que Bèlgica derogués una llei del segle XIX que penalitzava les injúries a la corona. Els rapers també seran un GOI! 5) Estem amatents a la pròxima sentència a Luxemburg sobre el suplicatori contra Junts al Parlament Europeu, que també marcarà doctrina. L’eurocambra ha pres partit a favor d’Espanya, però ara té el sostre de vidre i ha de vigilar contra qui llança pedres: està immersa en el Qatargate i el Moroccogate, els pitjors casos de corrupció de la seva història. Entre un estat repressor i les seves víctimes de persecució política, l’única institució elegida pels ciutadans de la UE no s’hauria d’equivocar de bàndol.