No culpeu tot el govern

Qui us enten­gui que us com­pri, diria l’àvia Neus, en sen­tir el govern dis­cul­par-se pel cas del suïcidi de Sallent. Vuit dies veient l’auto­ri­tat fer la somera una vegada i una altra i va la por­ta­veu i demana perdó en nom del govern en ple. El govern en ple no té cap culpa i no ha de dema­nar perdó, a menys que torni a ser una mani­o­bra de dis­tracció de caps de premsa, gabi­net i altres proveïdors de dis­fres­ses. A algun depar­ta­ment com el d’Inte­rior fins i tot se l’ha de feli­ci­tar des del minut 1, quan anava dient que sí, que era un cas d’asset­ja­ment, i Ense­nya­ment feia l’espa­vi­lat no sabem si de bra­cet de l’Ajun­ta­ment o arros­se­gant-lo. Aquí s’han gron­xat bàsica­ment dues instàncies. El Depar­ta­ment d’Edu­cació i l’Ofi­cina d’Estratègia i de Comu­ni­cació del Pre­si­dent i del Govern. No cal soci­a­lit­zar res­pon­sa­bi­li­tats. Els que han fet el préssec tenen nom i cognoms. Josep González Cam­bray i Sergi Sabrià Benito. A més, no és perdó el que han de dema­nar. O no només han de dema­nar perdó. Han d’expli­car tres qüesti­ons. 1. Com és que als cen­tres costa tant de detec­tar la des­es­pe­ració d’uns ado­les­cents, els pro­ble­mes dels quals eren cone­guts perquè se’ls ate­nia a ser­veis soci­als. 2. Per què abans d’obrir la boca sobre el que ha pas­sat no es coor­di­nen amb els Mos­sos. 3. I com és que el cas de la Ràpita, que és el dia abans que Sallent, el sabem qua­tre dies després quan el pare el penja a xar­xes. Un des­propòsit. Però no de tot el govern.