A la tres
El que aïlla Catalunya
És entendridor veure com la portaveu oficial de l’“Espanya és Madrid” ve a Catalunya a acusar el president de la Generalitat i l’alcaldessa de Barcelona d’“aïllar cada cop més Catalunya”. Com? Doncs avui és evitant fer de figurants del paseillo reial pel Mobile World Congres, altres dies és defensant el dret a decidir el futur de Catalunya en un referèndum, o reclamant un finançament que no sigui sagnant per als catalans, i la majoria de dies és simplement parlant una llengua amb més de mil anys d’història però amb la tara de no ser la que parlen allà, a Espanya-és-Madrid. Però el més entendridor de tot és sentir com la senyora Díaz Ayuso sent la necessitat d’acusar de “falsos” Pere Aragonès i Ada Colau per no fer un paperot i no sentir la mateixa necessitat per referir-se a tota la tropa del seu partit, el Partit Popular, que es passen la vida defensant l’imperi de la llei, l’ordenament constitucional i l’estat de dret, però només els dies parells, perquè els dies senars els dediquen a robar (Gurtel), fer xantatges (Banc d’Andorra), actuar com una màfia (Cospedal, Villarejo, Kitchen, Bárcenas), cobrar sobresous del partit en diner negre (M.Rajoy...), conspirar amb policies i fiscals per fer investigacions il·legals sense cobertura judicial i per incriminar o difamar adversaris polítics amb proves o informació falsa convenientment afinada (Fernández Diaz, Sánchez Camacho, ...) i profusament divulgada a través dels ventiladors de ronya habituals. A la presidenta honorària de tabarnia li va l’esperpent i el melodrama, però no és ningú per parlar de la falsedat dels altres i tampoc és ningú, almenys ningú que importi de debò, per parlar de Catalunya. Aquest país està connectadíssim al món i especialment al món que l’envolta i no la poden aïllar ni que ho vulguin (que volen), de la mateixa manera que no la podien enviar a levitar eternament per la galàxia. Altra cosa és que milions de catalans se sentin molt i molt lluny, cada cop més, de l’Espanya que ella i el rei representen amb mestratge, la que no suporta Catalunya com el que és, una nació amb personalitat pròpia i un veritable respecte per la democràcia.