Col·laboracionistes

Chris­top­her Daniel Per­son és el curiós direc­tor de la Casa de la Gene­ra­li­tat de Per­pinyà, repre­sen­tant del govern català a la Cata­lu­nya Nord, que refusa par­lar de Cata­lu­nya Nord (en diu Piri­neus Ori­en­tals), envia la feli­ci­tació ins­ti­tu­ci­o­nal de Nadal només en francès i pretén que al Ros­selló i l’Alta Cer­da­nya “ningú parla català”. És la nova nor­ma­li­tat, marca Illa. Per­son és home del con­se­ller d’Acció Exte­rior, Jaume Duch, un altre patri­ota de la corda del desin­fec­ta­dor Josep Bor­rell, for­jat a les joven­tuts d’Adolfo Suárez (UCD) i inves­tit amb l’Orden de Isa­bel la Católica que li va con­ce­dir el rei Felipe VI sis mesos després de l’1-O per pre­miar la seva “lle­ial­tat a Espa­nya” i la tasca “en bene­fici de la nació” des de la seva posició estratègica a l’Euro­par­la­ment. Tot molt cohe­rent, perquè de fet el govern de Sal­va­dor Illa i el seu par­tit (PSC) també evi­ten Cata­lu­nya Nord per dir “demar­cació del sud de França amb vin­cles històrics amb Cata­lu­nya”. I tan amples. Només compta l’statu quo i el relat ofi­cial que el sus­tenta. No hi fa res que fos per cas­ti­gar Cata­lu­nya i defen­sar Flan­des que el rei cas­tellà (Felipe IV) no dubtés a ampu­tar els dos com­tats cata­lans i entre­gar-los al Rei Sol (Lluís XIV), pres­cin­dint dels seus habi­tants, de la rea­li­tat històrica, cul­tu­ral i lingüística que els unia a Cata­lu­nya i pres­cin­dint de les lleis i ins­ti­tu­ci­ons de govern cata­la­nes. Tam­poc importa que la llen­gua cata­lana, la senyera i la vin­cu­lació emo­ci­o­nal encara llui­tin per sobre­viure després de 350 anys de tota­li­ta­risme francès. Par­lar de Cata­lu­nya Nord res­cata aquest lli­gam, però sobre­tot qüesti­ona el relat ofi­cial, l’ordre esta­blert, la pre­tensió que l’única con­fi­gu­ració pos­si­ble és la que ens ve impo­sada de sèrie. Com això de la sobi­ra­nia única, indi­vi­si­ble i espa­nyola, que Felipe V es va arro­gar per la gràcia de Déu i que l’admi­nis­tració d’Illa defensa a capa i espasa. Perquè si aquest govern té un objec­tiu naci­o­nal és Espa­nya. Dit d’una altra manera, cul­mi­nar la des­na­ci­o­na­lit­zació ini­ci­ada bru­tal­ment fa més de tres segles, negar el dret a deci­dir de Cata­lu­nya i convèncer el món que els cata­lans tam­poc tenen l’aspi­ració d’exer­cir-lo perquè ja són feliços fent de bou de càrrega de l’Estat espa­nyol.