El diner per damunt de tot

Resulta que pagar impostos comporta per a les grans companyies problemes de seguretat jurídica i algunes com Ferrovial decideixen escapar-se de les urpes d’un govern socialcomunista que les molesta i marxar als Països Baixos, on la fiscalitat es més laxa i favorable al compte de resultats. La maniobra que ha emprenyat l’executiu amb tota raó –Ferrovail va néixer amb el franquisme i ha crescut gracies als molts contractes de l’administració pública espanyola– ha estat beneïda pel Partit Popular, que ha aprofitat l’ocasió per acusar de la fugida les mesures tributàries i ha advertit d’un possible efecte contagi que deixi l’estat sense multinacional; llepant-se els dits, val a dir. La primera a criticar, Díaz Ayuso, és la que ha fet del dúmping fiscal el principal atractiu perquè les empreses radiquin a la seva comunitat. No se’n sap avenir que hagin de pagar impostos com tothom. “Per què?”, es pregunta. Si els que reclamen sanitat, educació, pensions dignes o lleis de dependència són pobres i ganduls aprofitats sense esperit per espavilar-se segons aquesta sacerdotessa del neoliberalisme o potser hauríem de dir neofeudalisme? Es tracta d’ afavorir qui més té –beques a famílies amb 100.000 euros d’ingressos– i treure recursos a qui menys té. L’opció de Ferrovial representa en realitat una pugna a matadegolla entre el poder econòmic i el poder polític, la revolta creixent d’unes elits contra els drets democràtics, el missatge no gens dissimulat que el –seu– diner és per damunt de tot i, si ens cauen engrunes, encara gràcies. Tampoc no enganyen.