La becària

La becària. Fa 25 anys, la defi­nició no era imma­cu­lada a les redac­ci­ons. Dita per ells, pels peri­o­dis­tes que es tan­ca­ven als des­pat­xos i es van­ta­ven de cri­dar en veu alta “pareu la rota­tiva!” quan s’acos­ta­ven als faxos que vomi­ta­ven comu­ni­cats de premsa. Dita pels homes que mana­ven i encara ho fan, la becària incor­po­rava una taca, no una llàntia qual­se­vol, sinó la del ves­tit blau marí, regal de la seva mare, que Monica Lewinsky por­tava el 28 de febrer del 1997 al des­patx de Bill Clin­ton. Era l’època en què la peri­o­dista i escrip­tora Gemma Ruiz Palà era becària a TV3. Amb les altres becàries van fer pinya perquè se les ano­menés “estu­di­ants en pràcti­ques”. Ho expli­cava dimarts, en la pre­sen­tació a Girona del lli­bre Les nos­tres mares, la rei­vin­di­cació d’una gene­ració de dones “que ens van ense­nyar a anar pel món”. Cada gene­ració de dones té les seves “taques”, que, com el ves­tit de la Lewinsky, evi­den­cien el mas­clisme d’una època. El judici social a Lewinsky va ser demo­li­dor: la seva lle­tra escar­lata era més gran que l’esquitx de semen i el relat només era un. Ara seria molt dife­rent. Tenia 22 anys quan se la va cru­ci­fi­car. Ara, les estu­di­ants en pràcti­ques de 22 anys de les redac­ci­ons són una altra gene­ració. I des de la gene­ració de la Gemma Ruiz les mirem amb els matei­xos ulls bri­llants amb què les nos­tres mares ens mira­ven perquè havíem entrat a la uni­ver­si­tat. Anem tra­ient taques.