Més senzill, més clar

En l’escena final de L’une chante, l’autre pas, la veu d’Agnès Varda repassa la vida dels personatges que han habitat la ficció i fa un concís resum de les seves vides. En aquest “musical feminista”, com ella mateixa va dir, en aquesta “història d’amor que va sobre l’amistat”, hem vist “el combat de dues dones per disposar lliurement del seu cos”. Hem assistit a la lluita per la legalització de la contracepció i l’avortament (a França, entre el 1965 i el 1975) i a les anades i vingudes de dues amigues que tenen, amb els homes, relacions diverses i disperses. Des del drama de la passió que va minvant i s’esvaeix (l’home que viu en un món a part, absent del contacte quotidià, de la implicació, absort en una tristesa de tons romàntics) fins a l’home que és incapaç de percebre les angoixes de la seva parella i s’enclaustra en una masculinitat dominant, passant, també, per relacions indòmites o plàcides, nascudes de la llibertat absoluta o de la serenor dels anys. Emmarcada en el cicle sobre la Varda que es fa a la Filmoteca, presentat per Imma Merino, que coneixia la cineasta i és qui en sap més coses, L’une chante, l’autre pas és, sobretot, la història d’una amistat femenina que perdura en el temps, farcida d’instants amargs i de moments pletòrics. Suzanne i Pomme, cadascuna a la seva manera, afronten la presència de la mesquinesa i del masclisme, la iracunda prepotència del poder, però ho fan des del que podríem definir com una mena d’optimisme revolucionari. És, potser, el missatge més poderós del film: “La lluita optimista que havia de servir a unes altres dones com elles.” La veu de la Varda, en aquella escena final, ens indica que “eren diferents, però totes dues havien lluitat per conquerir la felicitat de ser dona”. La càmera, aleshores, s’atura en una adolescent, la seva pròpia filla, Rosalie Varda Démy, que fa el paper de Marie. Imagina el seu futur. “Ningú no pensava que seria més fàcil per a ella, però potser serà, tot plegat, més senzill, més clar.”