Això també és una guerra

Glòria Poya­tos, direc­tora regi­o­nal a Europa, l’Ori­ent Mitjà i el Nord d’Àfrica de la Inter­na­ti­o­nal Asso­ci­a­tion of Women Jud­ges, va al gra: “La comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal dona l’esquena a la guerra que es lliura con­tra les dones i les nenes a l’Afga­nis­tan, la mei­tat de la població, que només tenen dret a res­pi­rar i a parir tan­ca­des a casa i sense assistència gine­cològica.” El dret a morir física­ment i simbòlica si no seguei­xen les regles impo­sa­des pel Minis­teri per la Pro­pa­gació de la Vir­tut i la Pre­venció del Vici i la recent ordre de deca­pi­tació de les maniquís dels apa­ra­dors, al final subs­tituïda per un tapat de les cares, reve­len el grau d’odi obses­siu que domina aquests des­ce­re­brats. Però Glòria Poya­tos, Gula­lai Hotak –a qui fèiem referència ahir– i altres denun­cien la pas­si­vi­tat del món i l’aban­do­na­ment de les afga­ne­ses. És cert que el Par­la­ment Euro­peu ha con­dem­nat el retrocés dels drets de les dones, que el Con­sell de Drets Humans de l’ONU demana un meca­nisme per inves­ti­gar les vio­la­ci­ons i abu­sos. Paper mullat: les seves reso­lu­ci­ons no són vin­cu­lants. El Con­sell Euro­peu i la Comissió Euro­pea sí que podrien moure fitxa amb mesu­res de pressió, però no ho fan. Hi ha con­flic­tes més impor­tants i –cal lamen­tar-ho– refu­gi­ats més impor­tants que els i les afga­ne­ses que arri­ben a les ambai­xa­des euro­pees al Pakis­tan bus­cant uns visats que s’ator­guen amb comp­ta­go­tes i amb molta tri­gança men­tre el govern d’Isla­ma­bad s’afa­nya a depor­tar-los de nou al seu país. Té raó Glòria Poya­tos: con­tra ells –espe­ci­al­ment con­tra elles– es lliura una acar­nis­sada guerra molt fàcil d’obli­dar.