Fills de nazis

Ima­gi­nem que fins l’any 1945 el teu pare és un heroi naci­o­nal. Després de la der­rota, resulta que passa a ser un cri­mi­nal. Així ha estat la vida dels fills de Himm­ler, Göring, Hess, Frank, Bor­mann, Höss, Speer i Men­gele (Hit­ler no va tenir fills). Anys de pri­vi­le­gis durant el Ter­cer Reich, vides de nens i nenes feliços i mimats per uns pares que quan mar­xa­ven al matí come­tien crims, que els seus fills igno­ra­ven. Hi ha res­pon­sa­bi­li­tat dels crims trans­mesa als seus des­cen­dents? Tens alguna culpa del que van fer els teus pares?

Tania Cras­ni­anski és una advo­cada nas­cuda a França, de mare ale­ma­nya i pare fran­co­rus, que ha vol­gut inda­gar en els des­cen­dents dels nazis. En un impac­tant estudi publi­cat ja fa uns anys va des­co­brint que la majo­ria de diri­gents dels fills dels naci­o­nal­so­ci­a­lis­tes seguei­xen con­vençuts de la bon­dat dels seus pro­ge­ni­tors, tot i que en alguns casos la reacció vers el pare va ser de rebuig. En va publi­car un resum a Hijos de nazis (La Esfera de los Libros), que no he sabut tro­bar en català. Els grups neo­na­zis que avui es van des­ar­ti­cu­lant per Europa no sem­pre són cèl·lules insig­ni­fi­cants de qua­tre indi­vi­dus amb deli­ris tota­li­ta­ris­tes i xenòfobs. En alguns casos, el perill que reves­tei­xen ve ino­cu­lat per anys de lec­tu­res, per tro­ba­des a foc lent, per idees que mai s’han esbor­rat i que malau­ra­da­ment tenen un epi­cen­tre que con­du­eix a Ale­ma­nya. Allí, i també en ter­ri­tori austríac, encara hi ha reu­ni­ons de nostàlgics que han cone­gut fills de nazis i que en vene­ren el nom i com­par­tei­xen les seves idees. Els fills dels nazis han estat deter­mi­nants per man­te­nir aquests grups units. S’han de sen­tir cul­pa­bles de les infàmies come­ses pels seus pares? En alguns casos, no viuen en culpa, sinó que patei­xen ver­go­nya. En altres, abso­len els seus pro­ge­ni­tors i con­si­de­ren que eren bones per­so­nes i que tre­ba­lla­ven a favor d’una gran Ale­ma­nya. Hi ha casos com el de Bet­tina Göring, que es va fer este­ri­lit­zar per no dei­xar des­cendència nociva al món. No volia engen­drar un altre Göring. Con­viure amb un pas­sat maca­bre ha por­tat alguns d’ells a obli­dar, a bus­car alter­na­ti­ves espi­ri­tu­als (con­ver­si­ons al juda­isme i al cato­li­cisme, per exem­ple). Mar­tin Adolf Bor­mann es va fer catòlic i mis­si­o­ner. Va morir al Congo el 2013. El seu pare va ser un dels nazis més ferot­ges que rode­java Adolf Hit­ler.

Aquests fills viuen o han vis­cut sobre­tot a Ale­ma­nya, i no s’han can­viat els cognoms. Gudrun Himm­ler i Edda Göring, per exem­ple, van estar orgu­llo­ses del patronímic i van seguir vene­rant els seus pares com a herois naci­o­nals incom­pre­sos. Seria tran­quil·lit­za­dor pen­sar que aquests pares eren uns mons­tres, però el que resulta ater­ri­dor és cons­ta­tar que eren per­so­nes amb una vida d’una nor­ma­li­tat abso­luta fami­liar. Primo Levi ja va avi­sar que els més peri­llo­sos són els homes comuns, perquè els mons­tres exis­tei­xen però són massa pocs. És aque­lla bana­li­tat del mal de Han­nah Arendt, aque­lla manca d’empa­tia que no és boge­ria, sinó una nor­ma­li­tat ater­ri­dora: faig bé la meva feina, com­pleixo ordres, soc un bon pro­fes­si­o­nal. Com si no fos deter­mi­nant que la feina sigui con­duir trens a l’exter­mini o fer pro­ves químiques amb bes­sons per millo­rar l’ano­me­nada raça ària. La renúncia a exer­cir la consciència moral va dur aques­tes per­so­nes a actuar atroçment sense plan­te­jar-se el mal que exer­cien.

El cas de Gudrun Burwitz Himm­ler, la prin­ce­seta del nazisme, filla de Hein­rich Himm­ler, exem­pli­fica l’ado­ració al pare fins al final. Quan va morir el 2018, a 88 anys seguia pro­mo­vent mani­fes­ta­ci­ons neo­na­zis i era una ferma defen­sora de la repu­tació del seu pare. Mai el va repu­diar. Per ella, el seu pare va com­plir el seu deure com a ciu­tadà, i tenia un alt sen­tit del sacri­fici. El seu pare es va suïcidar quan els britànics el van cap­tu­rar i no va arri­bar a tes­ti­fi­car mai per crims de guerra. Un altre cas esfereïdor és el de Men­gele. Rolf Men­gele va anar a tro­bar el seu pare, un dels doc­tors de la mort que més expe­ri­ments maca­bres va fer als camps. El va loca­lit­zar al Bra­sil. No va veure ni un bri de pene­di­ment. Conèixer aquests tes­ti­mo­nis no és una vacuna con­tra el nazisme, ni molt menys un incen­tiu que pro­vo­qui efecte mimètic. Hi ha pro­gra­mes esco­lars que insis­tei­xen a no esbor­rar la memòria, a seguir-ne par­lant per evi­tar que l’hor­ror nazi es repro­du­eixi. És difícil, però, evi­tar-ho davant els nega­ci­o­nis­tes, els grups que sos­te­nen que tot això són invents de jueus res­sen­tits, exa­ge­rats i desin­for­mats. La desin­for­mació sobre l’Holo­caust és un gravíssim feno­men que s’ha d’atu­rar, i ara encara que­den alguns tes­ti­mo­nis pro­pers, però cada cop seran menys. No podem arri­bar a veure gent que es pensi que es tracta d’una pel·lícula o un docu­men­tal. La història ser­veix per situar-nos i ense­nyar-nos també el mal del qual la huma­ni­tat ha estat capaç. En la rea­li­tat, no en la ficció.