Submissió

Pro­ba­ble­ment, una de les millors novel·les del segle és Sub­missió, de l’enfant ter­ri­ble política­ment incor­recte Mic­hel Houe­lle­becq. Per a qui no hagi tin­gut encara opor­tu­ni­tat de lle­gir-la, la trama ens parla de François, un gris i deca­dent pro­fes­sor uni­ver­si­tari de lite­ra­tura, sense ins­pi­ració i amb una vida sen­ti­men­tal en fallida. Coin­ci­deix que, en les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als fran­ce­ses del 2022, gua­nya un can­di­dat isla­mista. A poc a poc, les coses van can­vi­ant i, en un exer­cici de ficció distòpica, la França laica va dege­ne­rant en una mena de república islàmica, es pri­va­titza la uni­ver­si­tat, s’anul·la la igual­tat entre homes i dones, es lega­litza la poligàmia i es va cons­ti­tuint un nou ordre que, si bé pro­pi­cia un ambi­ent de guerra civil, ofe­reix grans opor­tu­ni­tats a qui acabi fent-hi cos­tat. I François, temp­tat pels nous ges­tors de la uni­ver­si­tat que el van a bus­car per donar legi­ti­mi­tat a tots els can­vis en l’àmbit acadèmic, accepta la con­versió a l’islam, que li ofe­reix des dels èxits i reco­nei­xe­ments a una car­rera medi­o­cre, l’opció a dis­po­sar de càrrecs que li con­fe­rei­xen poder, i la poligàmia amb dones que li pro­por­ci­o­nen sub­mis­si­va­ment des de pla­ers sexu­als fins a culi­na­ris, en un ordre jeràrquic del qual es bene­fi­cia.

Com tota bona novel·la, que, com podem ima­gi­nar, va gene­rar grans polèmiques, en rea­li­tat no va de França, ni de l’isla­misme, ni de la ultra­dreta, sinó de la con­dició humana. Més enllà dels detalls en clau històrica o local, l’autor ens està par­lant de com la covar­dia i la medi­o­cri­tat per­me­ten pros­pe­rar a qual­se­vol que sap adap­tar-se a les cir­cumstàncies. Com l’opor­tu­nisme surt més ren­di­ble que la fide­li­tat a les pròpies con­vic­ci­ons. Com l’anhel de poder des­ferma els ins­tints. Com la renúncia a la brúixola ètica a canvi de bene­fi­cis per­so­nals, de la rela­ti­vit­zació dels pro­pis valors per satis­fer ambi­ci­ons, sol ser una fórmula de com­por­ta­ment que acaba este­nent la cor­rupció moral a tots els àmbits soci­als.

Resulta temp­ta­dor com­pa­rar la història de Houe­lle­becq publi­cada el 2015 amb l’“adap­ta­bi­li­tat” a les cir­cumstàncies de l’actual govern de la Gene­ra­li­tat, en què l’abandó, a la pràctica, del man­dat de la inde­pendència s’ha com­pa­gi­nat amb la sub­missió als ene­mics del país. Es pot dis­si­mu­lar més o menys, tan­ma­teix, els fets, i els símbols, asse­nya­len aquesta con­versió a l’obediència espa­nyola, en què els ocu­pants trac­ten d’ator­gar legi­ti­mi­tat a l’opressió naci­o­nal fent ser­vir aquells que s’ofe­rei­xen a fer la feina bruta de la des­mo­bi­lit­zació, la des­mo­ra­lit­zació, l’accep­tació de l’arbi­tra­ri­e­tat. Una sub­missió que, per essència, és ver­ti­cal, obeint els opres­sors sense cap bri de pro­testa, i manant despòtica­ment els opri­mits, reque­rint obediència a qui és més avall. La sub­missió que prac­ti­quen els actu­als inqui­lins de la Casa dels Canon­ges fa ser­vir les ins­ti­tu­ci­ons, els mit­jans públics i els llo­gats per esten­dre-la arreu, en base a una bizan­tina retòrica i una praxi con­tor­si­o­nista per prac­ti­car prin­ci­pis antitètics als que s’afirma pro­fes­sar.

Hem vist la sub­missió del pre­si­dent Ara­gonès als ambai­xa­dors espa­nyols i la roji­gualda cada vegada que visita un país estran­ger. Hem vist com en actes públics apa­reix la ban­dera fran­quista. Hem sen­tit com molts sani­ta­ris menys­preen públi­ca­ment la llen­gua sense cap con­seqüència. Hem vist jiva­rit­zar intel·lec­tu­al­ment la tele­visió naci­o­nal. Hem assis­tit a la defe­nes­tració de la pre­si­denta del Par­la­ment en un procés que podria recor­dar els de Mos­cou del 1937, amb molts aspi­rants a fer de Vys­hinski, el cruel fis­cal esta­linià, per ban­de­jar l’opo­sició inde­pen­den­tista men­tre s’abraça als artífexs, per acció o omissió, del 155. Com explica Houe­lle­becq, la sub­missió cor­romp els espe­rits, o pro­pi­cia soci­e­tats, com explica Luis Goy­ti­solo par­lant del Mar­roc, en què “els homes piquen les dones, les dones piquen els nens, i els nens piquen els gos­sos”.

Des que a l’octu­bre Esquerra governa en soli­tari, es pot dir que, política­ment, prac­tica el macro­nisme. Sub­missió amb els forts, impi­e­tat amb els febles. Macron pre­ci­sa­ment sem­bla un per­so­natge fugit d’una novel·la d’Houe­lle­becq: amo­ral i anòmic, cínic i impla­ca­ble, amb retòrica pro­gres­sista i praxi neo­li­be­ral. Un model no tan allu­nyat de Sánchez o Ara­gonès, amb un evi­dent pro­blema de cor­re­lació jeràrquica. I pre­ci­sa­ment aquesta cul­tura política va en con­tra de la tra­dició cata­lana rebel, far­cida de remen­ces, ban­do­lers, anar­quis­tes i insub­mi­sos, avui des­con­cer­tats, que hau­rien de fer un esforç per espol­sar-se de sobre tanta insu­por­ta­ble sub­missió.