Acostaments i serveis
En aquells cinquantes i seixantes del segle passat, que han passat avall i de quina manera, anar a Olot des del meu poble era una mena de proesa o peripècia, en tot cas una cosa extraordinària. I sobretot era una mena de viatge misteriós, perquè a ciutat s’hi anava a comprar i fer unes coses, a usar uns serveis que al poble ni pensar-hi. Com per exemple a comprar unes troques de llana especial, a fer-se arrencar un queixal, o a practicar una sessió d’estiraments amb en Canova o en Casseca.
Hi havia molt pocs cotxes particulars i cap línia de bus, només el tren d’Olot que arribava quan podia, desaparegut fa més de cinquanta anys. Per cert, la fi d’aquell tren es va produir poques hores abans que s’enlairés l’Apollo-11 amb el primer home que trepitjaria la Lluna, una bona metàfora de la transformació del món.
De cap manera caldria que digués que tot ha fet un tomb important: ara a Olot hi anem per qualsevol cosa, en el trajecte hi ha dos túnels que n’escurcen considerablement el camí. Els disset quilòmetres que ens en separen han esdevingut una petitesa que necessita menys de vint minuts. La capital, per als vells vilatans i vilatanes, ha perdut encant, misteri, s’ha acostat i s’ha fet més notòria, més familiar.
Un exemple ben vistent i efectiu dels canvis: al poble ara hi tenim un boníssim servei de fisioteràpia, del qual no en diré el nom perquè això no és un paper de publicitat. Però sí que puc dir sense cautela que el trobo excel·lent. A més, i com a complement de les cures corporals altament especialitzades que s’hi practiquen, el tracte humà és impecable, cosa important i també sanitosa. Els treballadors venen i van del poble on treballen al poble on dormen, i algú ho té una mica lluny: Montesquiu, en el relleu de la zona que marca la transició entre la plana de Vic i la muntanya pirinenca, és cap a 60 quilòmetres, i cada dia a les 8 en punt del matí ja és al peu del canó. No els desitjo pas una feinada immensa (senyal que hi hauria molts avariats), però m’abelleix tenir-los a tocar.
