Espigolar

Feia temps que no veia de manera ínte­gra i, a més, ho vaig fer en una sala de cinema, Les gla­neurs et la gla­neuse, que cir­cula a l’Estat espa­nyol amb el títol Los espi­ga­do­res y la espi­ga­dora, però a la qual m’agrada refe­rir-m’hi com Els espi­go­la­dors i l’espi­go­la­dora. Espi­go­lar: “Arre­ple­gar allò que un altre ha dei­xat; arre­ple­gar d’aquí i d’allà.” Agnès Varda va començar a ges­tar-la fa vint-i-cinc anys, a finals del segle XX, després d’obser­var, asse­guda a la ter­rassa d’un bar situat davant d’un mer­cat al car­rer, el fet que un cop des­mun­ta­des les para­des algu­nes per­so­nes reco­llien allò que els vene­dors (i els com­pra­dors) havien deses­ti­mat: tros­sos de ver­du­res, frui­tes maca­des. “Hi ha gent que recull el que d’altres llen­cem”, va pen­sar la cine­asta, i, amb una càmera digi­tal i un equip reduït, va empren­dre viat­ges per llocs de França per reco­llir en les seves imat­ges la tasca dels espi­go­la­dors: aquells que recu­llen pata­tes dei­xa­des als camps perquè no s’ajus­ten a les mesu­res comer­ci­als, aquells que bus­quen als con­te­ni­dors d’escom­bra­ries, aquells que aga­fen mobles i elec­tro­domèstics aban­do­nats.

Fa vint-i-tres anys, quan vaig des­co­brir la pel·lícula al Fes­ti­val de Canes, vaig tenir la sen­sació que, sense fer-se dis­cur­siva, parla del fet que, davant del con­su­misme que du a usar i llençar com­pul­si­va­ment, hi ha acti­tuds de resistència, sigui per neces­si­tat, per ètica en con­tra del mal­ba­ra­ta­ment, sigui també per plaer i un amor a les coses que mena a reco­llir-les. Pas­sat el temps, m’ha sem­blat encara més reve­la­dora i, en certa manera, ins­pi­ra­dora: com si ella mateixa hagués con­tribuït a la consciència que, con­tra el des­a­pro­fi­ta­ment des­truc­tiu, cal espi­go­lar per (re)cons­truir un món més sos­te­ni­ble.