Espigolar

Feia temps que no veia de manera íntegra i, a més, ho vaig fer en una sala de cinema, Les glaneurs et la glaneuse, que circula a l’Estat espanyol amb el títol Los espigadores y la espigadora, però a la qual m’agrada referir-m’hi com Els espigoladors i l’espigoladora. Espigolar: “Arreplegar allò que un altre ha deixat; arreplegar d’aquí i d’allà.” Agnès Varda va començar a gestar-la fa vint-i-cinc anys, a finals del segle XX, després d’observar, asseguda a la terrassa d’un bar situat davant d’un mercat al carrer, el fet que un cop desmuntades les parades algunes persones recollien allò que els venedors (i els compradors) havien desestimat: trossos de verdures, fruites macades. “Hi ha gent que recull el que d’altres llencem”, va pensar la cineasta, i, amb una càmera digital i un equip reduït, va emprendre viatges per llocs de França per recollir en les seves imatges la tasca dels espigoladors: aquells que recullen patates deixades als camps perquè no s’ajusten a les mesures comercials, aquells que busquen als contenidors d’escombraries, aquells que agafen mobles i electrodomèstics abandonats.

Fa vint-i-tres anys, quan vaig descobrir la pel·lícula al Festival de Canes, vaig tenir la sensació que, sense fer-se discursiva, parla del fet que, davant del consumisme que du a usar i llençar compulsivament, hi ha actituds de resistència, sigui per necessitat, per ètica en contra del malbaratament, sigui també per plaer i un amor a les coses que mena a recollir-les. Passat el temps, m’ha semblat encara més reveladora i, en certa manera, inspiradora: com si ella mateixa hagués contribuït a la consciència que, contra el desaprofitament destructiu, cal espigolar per (re)construir un món més sostenible.