Ni per l’aigua hi ha acord polític
L’editorial d’avui ha estat debatut per: Toni Romero, Susanna Oliveira, Toni Brosa, Anna Serrano, Xevi Sala, Irene Casellas, Carles Sabaté, Dolors Bellés, David Brugué, Núria Astorch, Lluís Simon i Teresa Márquez.
El fracàs de la cimera de l’aigua denota fins a quin extrem la política catalana es mou per partidismes i interessos de volada gallinàcia. Si el risc d’un estiu amb restriccions en un bé públic bàsic com l’aigua, si l’episodi de sequera severa i la seva repercussió segura en l’alimentació i el turisme no són amenaces prou contundents per aparcar estratègies de desgast de l’adversari i subscriure un acord de país, es fa difícil imaginar quina emergència nacional pot motivar un consens. Falten menys de dos mesos per a les eleccions municipals, però, malgrat aquest fet i tot el que comporta, ahir era d’esperar alguna mena d’exercici de responsabilitat. La cimera de l’aigua hauria d’haver servit per definir diversos escenaris d’excepcionalitat i consensuar les mesures corresponents a cada nivell. La decepció és colossal. L’escassedat d’un bé essencial només es pot abordar des de mirades compartides, justament el que més es troba a faltar entre la classe política. Davant d’un episodi de sequera que es tem que podria superar la del període 2004-2008, els representants polítics tenen la responsabilitat de fomentar actituds solidàries en benefici del país. La falta d’acord d’ahir va justament en el sentit contrari i dona carta de legitimitat a la defensa d’interessos particulars.
Amb els embassaments a mínims i una neu acumulada pròpia de mitjan maig, s’enganya qui confia que es compliran els models meteorològics que preveuen una primavera amb la pluviometria habitual. No hi haurà prou aigua per a tothom i les col·lisions hi seran. D’omplir les piscines públiques en depèn el benestar de la ciutadania amb menys recursos, però restringir l’aigua de l’hostaleria posaria en risc la temporada turística. I si el sector primari no té prou aigua per regar i alimentar el bestiar, les tensions alimentàries estan garantides, a banda que estarà en perill la supervivència de les explotacions agrícoles. Ha faltat previsió, la dessalinitzadora de Cubelles encara no té projecte, l’ampliació de la de la Tordera fa tard i no hi ha prou avenços en l’aprofitament de les aigües regenerades. Però arribar a acords polítics en l’emergència és només qüestió de voluntat. I ni això.