Riure’s de Ponsatí

La tor­nada de l’exili de Clara Pon­satí ha pro­vo­cat una forta sotra­gada política en molts àmbits. La seva detenció es va retrans­me­tre en directe per la tele­visió cata­lana quan es diri­gia a l’ofi­cina euro­par­lamèntària de Bar­ce­lona. Aca­bava de fer una roda de premsa al Col·legi de Peri­o­dis­tes en què va cri­ti­car l’actual govern català per la seva col·labo­ració i sub­missió a l’Estat i el va qua­li­fi­car com agent de l’ocu­pació espa­nyola. De cop vèiem en directe el xoc entre l’inde­pen­den­tisme del 2017 amb el refor­misme espa­nyol del 2023, sense anestèsies. L’audiència tele­vi­siva va com­pro­var com eren flan­que­ja­des les opi­ni­ons de la detin­guda com un entrepà per les opi­ni­ons hos­tils de ter­tu­li­ans, comen­ta­ris­tes i humo­ris­tes. El pre­si­dent Ara­gonès es va ama­gar i no va aparèixer fins poc abans que fos alli­be­rada només per dir l’obvi­e­tat que la repressió política no havia des­a­pa­re­gut. L’endemà, però, al cos­tat de Jun­que­ras va come­tre l’error de solem­nit­zar aque­lles opi­ni­ons, segons les quals si era en lli­ber­tat era gràcies al pac­tes amb el PSOE. És a dir, et tor­nen part d’un dret que t’han pres (viure lliu­re­ment al teu país, després d’haver-te pres un temps irre­ver­si­ble), encara et con­si­de­ren cul­pa­ble i pròfuga per haver defen­sat els drets del teu país i, a més, has de sen­tir que és gràcies a ells i els del 155 que pots tor­nar? En rea­li­tat el que inten­ten és que igno­rem les pro­pos­tes estratègiques uni­la­te­ra­lis­tes, volen esce­ni­fi­car que només exis­teix la seva estratègia de sub­missió i la seva pecu­liar bene­volència anti­re­pres­siva, i la resta, Pon­satí inclosa, gent que no sap què es fa i merei­xen ser ridi­cu­lit­zats. Deia Gandhi: “pri­mer t’igno­ren, després se’n riuen, després t’ata­quen i, final­ment, gua­nyes.” A punt per gua­nyar.