Opinió

De reüll

La brodadora

Clo­ver, Suzy i Pumpkin són els tres gats d’un pis de Bro­oklyn que d’aquí a uns dies cui­darà una amiga, de viatge a Nova York, perquè la seva mes­tressa visita els pares a Califòrnia. L’amiga em men­ci­ona The Din­ner Party (1974-1979), que l’artista Judy Chi­cago va crear a base de ceràmica i de tèxtil, les con­si­de­ra­des arts menors per arte­sa­nals i feme­ni­nes, al Museu de Bro­oklyn. Con­ce­but com un últim sopar, està parat per aco­llir de comen­sals les que sem­pre l’han ser­vit i cui­nat; un monu­ment simbòlic a la història de la dona. L’artista va bro­dar-hi a les esto­va­lles, sota els plats vagi­nals, con­ques de vida, noms d’escrip­to­res, científiques... Són com les flors espur­ne­jants que sobre­sur­ten de la seda dau­rada ocre en el tre­ball en procés que la bro­da­dora Núria Malé va començar diven­dres al Fons d’Art Teresa Vall­majó de Banyo­les: bonic, deli­cat i un exer­cici de denúncia. Bro­dar no és un este­re­o­tip vic­torià: ella cap­cota, un ofici que ense­nya obediència, amb l’agu­lla cla­vant pun­ta­des peti­to­nes al tei­xit men­tre ell, amb el coll més redreçat, lle­geix a la llar de foc. No és la femi­ni­tat per opo­sició, ni un ideal perquè les mans menu­des de mol­tes nenes han ordit tapis­sos indus­tri­als. Actu­a­lit­zant la tra­dició, ente­nent l’acte de bro­dar com una avant­guarda i una acció femi­nista, no fem bo el clixé, el mateix amb què mirem la dona que viu sola en un pis a Bro­oklyn i que neces­sita algú que posi el plat de llet als gatets.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.