No cridis, coi!

Ens estem (mal)acos­tu­mant a viat­jar en trans­port públic i anar escol­tant les con­ver­ses telefòniques d’aquells que cri­den com si et rega­les­sin mil euros per cada deci­bel que puges. Qui fa ser­vir auri­cu­lars t’estal­via –donem gràcies a la Mare de Déu del silenci– la mei­tat de la con­versa. En cas con­trari, et ser­vei­xen el plat amb tots els ingre­di­ents, tant si n’ets al·lèrgic com si són dels que, ben com­bi­nats, donen un resul­tat que du a lle­par-se els dits. Si el vehi­cle va molt ple, sobre­tot, sobre­tot, sobre­tot, que es noti que qui parla té bons pul­mons i és capaç de sobre­po­sar la seva veu a l’intens xivarri de fons. Deu ser, dic jo, que el tro­feu se l’emporta qui més crida. He aca­bat pen­sant que els vehi­cles públics estan cada cop més plens de per­so­nes que es tele­fo­nen a sobre, tot i que mai he sen­tit una con­versa que sem­bli una qüestió de vida o mort. Per a què espe­rar per tru­car a bai­xar del metro, o de l’autobús, fins i tot si estàs a dues para­des del destí, si pots ame­nit­zar el viatge a la resta de pas­sat­gers?

El pit­jor d’aquesta pràctica, però, és que es comença a esten­dre a espais on les per­so­nes, a pri­ori, bus­quem un petit oasi enmig de la jun­gla. Diven­dres ho vaig poder cor­ro­bo­rar en un excel·lent res­tau­rant italià de Bar­ce­lona. A la taula del cos­tat, una dona jove dinava sola, fins que va deci­dir bus­car com­pa­nyia en la distància. Més de mig dinar se’l va pas­sar xer­rant, a través d’una vide­o­tru­cada, amb un home. Si l’hagués tin­gut a mig metre de distància, no dub­tin que la con­versa hau­ria que­dat en l’esfera pri­vada i que en algun moment, fins i tot, hau­rien xiu­xi­ue­jat. Però no, es veu que era neces­sari inter­can­viar fra­ses com si esti­gues­sin un a la falda i l’altre al cim de l’Eve­rest. Dubto entre si cada cop hi ha més gent incapaç de pen­sar en la resta, o si em faig gran i ron­dino per qual­se­vol cosa. Només tinc la cer­tesa que, en aquell con­text, ni tan sols em va com­moure sen­tir com la jove pro­cla­mava als qua­tre vents com ama i enyora el seu esti­mat, tret que sigui una mica sord, perquè ales­ho­res els ho podria per­do­nar tot.