De les revelacions al coneixement

Acabo de llegir un llibre que m’ha apassionat: La fi de la novel·la d’amor, de Vivian Gornick. Diria que ho ha fet perquè transmet que la literatura pot ser una forma de coneixement que arriba a través d’un esforç per part de qui l’escriu, però també de qui ho llegeix: tal cosa pot semblar una evidència, certament no és cap descobriment, però no sé si es tendeix a ignorar-la. Potser m’he arrapat al llibre per contraposar-ho a la perplexitat que em causa adonar-me que la literatura no interessa a bona part de les noves generacions, fins i tot en el cas dels joves que estudien en facultats d’Humanitats: com si no creguessin que paga la pena llegir-ne. No entraré a especular sobre els perquès. La qüestió és que la lectura d’aquest llibre m’ha procurat una mena d’exaltació per la saviesa de les seves observacions sobre novel·les modernes que aborden les decepcions i els fracassos causats per la creença en l’amor i tots els errors de les relacions conseqüents sovint provocats pels diferents rols assumits pels homes i les dones, per la manca d’autoconeixement, per no saber acceptar com és l’altre. Però m’ha exaltat amb un regust de tristesa. Com és que no hi ha la capacitat de seguir transmetent (i rebent) allò que, precisament, transmet Vivian Gornick?

Parlaré, en tot cas, pròpiament del llibre. Només podré dir unes poques de les moltes que en voldria dir a partir de tot el que hi he subratllat i m’està fent pensar. Llegir literatura, de fet, crea el desig de llegir-ne més. Aquest llibre, compost d’una sèrie de petits assaigs que tenen una vida tan pròpia com interrelacionada, en si mateix és una creació literària, però fa venir unes ganes especials de llegir en explicar i comentar altres llibres: la capacitat de transmissió a través del pensament inspirat per una lectura penetrant. A través de Gornick, m’he assabentat de l’existència de diverses novel·les i fins d’escriptores, com ara la nord-americana Kate Chopin i Grace Paley o l’australiana Christina Stead. En treu tant de profit que sento una mancança per no haver-les llegit.

Gornick exposa que en la llarga tradició de les novel·les d’amor occidentals hi ha una pugna entre un home i una dona que conclou quan ella, al final, es desfà en el desig romàntic. Fins que arriba un moment en què, entre finals del segle XIX i primers del segle XX, diverses novel·les (com ara Daniel Deronda, de George Elliot, La casa de l’alegria, d’Edith Wharton, i La senyora Dalloway, de Virginia Woolf) presenten una altra actitud, una resistència. Just quan la dona s’hauria de desfer, el seu cor s’endureix inesperadament: “Ha mirat el seu futur amb atenció i li fa fàstic.” Gwendolen Harleth, Lily Bart i Clarissa Dalloway, respectivament, renuncien a l’amor romàntic perquè s’hi veuen caçades i engabiades, però, tanmateix, el seu desig de llibertat no els du tampoc a una vida plena. Gornick afirma que cadascuna d’aquestes novel·les va ser escrita per “una dona brillant amb un regust metàl·lic a la boca”.

Gornick, autora del celebrat llibre de memòries Vincles ferotges, fa referència a altres novel·les que no conclouen amb una dona que es desfà en l’amor, sinó que aborden el després: parlen de les gàbies (també pels homes, però ells solen tenir ocupacions laborals mentre que elles, tenint present que són relats sobre un món burgès, s’ofeguen a les cases, encara que hi tinguin vida social) en què poden convertir-se els matrimonis. Quan l’amor (o, de fet, el desig sexual) s’esvaeix, és un desastre. De Villa Cather, autora d’El meu enemic mortal, afirma: “En molts matrimonis, va observar, sobretot els que havien començat amb grans enamoraments, de vegades veia una ràbia sorprenent sota la superfície, i sabia que era perquè un o tots dos se sentien morts per dins.”

Tanmateix, apassionant-me el tema que, com poden suposar, Gornick explora molt més extensament i intensament, m’ha captivat com l’autora parla de la tasca d’escriure. A propòsit de Kate Chopin, afirma: “Al capdavall, què és sinó una reescriptura constant, la vida de l’escriptor? De quina altra manera es pot afuar el pensament i aprofundir en l’ofici? De quina altra manera es pot passar de les revelacions al coneixement? Observar una cosa per totes bandes per després arribar-hi al cor. Crear un món sencer en un llibre i no només el bocí que es veu per una finestra oberta.”