Mites i realitats sobre la “fuga” d’empreses

Des del 2017, després del referèndum de l’1 d’octubre, un dels principals arguments econòmics que ha esgrimit l’espanyolisme contra Catalunya és el del trasllat de seus d’empreses. De fet, és comú entre els seus líders polítics i mitjans afins l’ús del terme “fuga” i destacar Madrid com el destí d’aquestes seus. Una tria de paraules que no és casual, ja que tot forma part d’un relat que busca dibuixar una Catalunya econòmicament decadent des que l’independentisme hi governa.

Per una banda, i amb les dades a la mà, no es pot negar que el moviment de seus fora de Catalunya el 2017 va ser significatiu (uns 2.536 trasllats segons el Col·legi de Registradors). Sovint s’ignora, primer, que es tracta de seus socials, la qual cosa no implica necessàriament ni traslladar l’activitat ni la plantilla fora; i segon, que des de l’1-O Madrid perd més seus socials que Catalunya. La diferència és que Madrid atreu més seus respecte de les que perd, mentre que a Catalunya s’ha donat l’efecte contrari. És aquí on neix el mite i el relat de la “fuga” d’empreses.

Però és realment suficient aquesta conclusió per qüestionar la competitivitat de la nostra economia? Els trasllats de seus són, de fet, comuns en economies dinàmiques. Segons un estudi d’Informa D&B, l’any 2022 hi va haver més de 5.000 canvis de domicili de societats arreu de l’Estat espanyol. Un cop més, de Madrid van marxar més seus socials que de Catalunya (1.433 i 845, respectivament) però alhora va ser la comunitat de l’Estat amb un millor saldo entre entrades i sortides, molt per sobre de les altres. Per tant, la clau no rau en les empreses que marxen sinó en el model centralista de l’Estat espanyol que atrau les empreses cap a la seva capital.

Quan parlem de dinàmiques com aquesta, cal tenir en compte que Madrid juga el paper de centre financer i de capital que sistemàticament acumula recursos de l’Estat, dos avantatges clau. A això, hi hem de sumar la política fiscal que encapçala la seva presidenta, Isabel Díaz Ayuso, que ha impulsat des de rebaixes d’IRPF fins a bonificacions d’impostos com el de patrimoni. Les dades també reflecteixen aquest “efecte capital” amb què compta Madrid quan es tracta de captar seus empresarials.

En paral·lel, cal recordar també que l’Estat va maniobrar interessadament per estimular la sortida d’empreses fora de Catalunya. L’executiu espanyol, llavors liderat per Mariano Rajoy, va aprovar un decret per facilitar els trasllats de seu a les empreses que ho desitgessin. Per altra banda, les direccions de grans companyies establertes a Catalunya van rebre pressions per moure la seva seu social a Madrid. És el cas de Seat, tal com es va assegurar des del seu propi comitè d’empresa.

Actualment les fluctuacions entre sortides i entrades de seus socials a Catalunya disten molt de les xifres del 2017 però el relat de la “fuga d’empreses” es continua atiant de manera recurrent.

Un fet que contrasta amb la confiança que genera Catalunya, especialment als mercats internacionals. En tenim molts exemples, com ara la presència de més de 9.000 empreses estrangeres instal·lades al territori, les exportacions rècord, el compromís de permanència del Mobile World Congress a Barcelona, l’aterratge d’un centenar de hubs d’R+D+I internacionals i disposar de la millor estratègia per captar inversions estrangeres a Europa, segons la publicació fDI Magazine, del grup Financial Times.

És evident que les empreses són sensibles a la situació política, però existeixen molts motius pels quals una empresa decideix traslladar la seva seu. Volem que Catalunya sigui la porta d’entrada de les empreses, però el focus l’hem de posar sobretot en un projecte més ampli: la transformació del model econòmic seguint la batuta de les revolucions tecnològiques del segle XXI i l’assoliment d’una economia del benestar i sostenible.